No s’ho acabava de creure, la Teresa, regirant-se cap al foc, de poc que no hi estavella el topí que portava, ple d’aiguardent. El secretari de l’amo s’estava palplantat a la porta, més per por que per prudència i restava en silenci un cop anunciat el desnonament a la masovera de la casa. Només calia una firma en el document de notificació i la seva feina s’hauria acabat i marxaria alleujat i al galop cap a ciutat.
Però la Teresa no li feia cas, ja havia oblidat la seva presència i ara s’estava arrepenjada a la finestra, la mirada perduda per les obagues i els pensaments vagant entre les vaques acabades de vedellar i les bales de palla per recollir abans de les pluges.
Tota una vida de suors i treballs damunt d’aquella terra que ara la foragitava com si fos una intrusa a casa seva.
Va veure el Miquel a través de les aigües dels vidres, com si ara fos, que menava el ramat cap a les pastures, amb la grandesa d’un semi-déu i com amb la mà li enviava un petó que a ella li arribava perfumat d’herba fresca. El va veure segant els prats d’alfals amb la dalla esmolada i com de lluny estant, li arribava la calidesa del seu somriure, que li feia tornar els colors a la cara.
Una llàgrima resplendent sobreixia d’aquells ulls que havien romàs apagats fins aleshores i a mida que li regalimava per la galta, sense eixugarse-la, va anar trobant el consol i la força per signar aquell paper miserable i emprendre, plena de passat i de futur, una nova vida sense servituds, lluny de la masia.

Russell Drysdale. “The drover’s wife”, 1945