L’ombra de l’astor

S’estén l’ombra de l’astor, com una taca de pànic vessat pel codolar.

L’amenaça de rapinya gela la tebior del cau i paralitza la sang calenta.

S’eixampla el contorn de les ales contra un blau de malastruc.

Tan aviat s’atancen com s’esmunyen dels ulls enlluernats.

Esgarip distant i perfums de floresta.

Què prompte es podreix la carn a la solana.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Anuncis

Boreal

Asaeta el boreal remoto una máscara sin rostro.
Brillo de lágrima que se detiene, congelada en el pellejo reseco.

Un segundo chasquido desencadena el pánico,
cuándo la primera flecha ya cruza la vista.

Ni siquiera el viento frío la desvía de su trayectoria.
Viaje inconsciente hacia el corazón de sí mismo.

Y se clava, sin sangre y sin ruido.
Escarcha y crujido de la rama quebrada por el hielo.

_20170107_121250

Rodadits

Buscant la inspiració pel bosc, el poeta no té oïda pel cruixir de les fulles seques sota la determinació del seu pas. El centpeus fuig esverat.

Encara oneja als cabells, els fils de les teranyines regalimant de rosada que s’ha endut passant entre el llentiscle. Marxa apressada l’aranya.

Ni el xiulit de l’oriol el dispersa en l’obsessió de la recerca, ni l’aroma d’alguna figuera certa el desvia de l’objectiu.

Tan frenètica és la cerca que només l’atura un parany de llapó vora un bassal.

Estacat de macròfits fins al pensament, es pregunta si una damisel·la perplexa amb l’iridescència de l’aigua, es deixaria fer un poema.

adulto-libelula

El bordell del port

“Lo que s’havia de fer, ja està fet”.
Diu l’assassí, xipollejant la cigala morta,
l’ànima escapant-se-li en un fumerol
pel canó de la pistola.

La meretriu sura en un mar de pètals,
vermell i blanc, tota estiu.
Duu encastat un robí al front
i un fil de llet regalimant l’entrecuix.

Bitllets rebregats arrelen
en la pols de la tauleta
i germinen sota la llum del flexo,
nodrits de basca i de ferum.

Creix ufana una branca de carn cel·lulosa
cap a la consumació d’un deute pendent.
Es retorça entorn del coll mal afaïtat
i l’escanya amb parsimònia, inexorable.

Terrats i teulades xacroses
s’amunteguen davant dels ulls,
esmorteint-se més enllà dels vidres
cada cop més freds, més opacs.

S’escola un oreig de mar per les esquerdes,
barreja d’algues i tabac negre.
Les gitanes criden, venent tovalloles,
els mariners bramen quan juguen a la morra.

_20160815_113619

Manyoc

Obre la mà i deixa caure el manyoc de paper que hi aferres.

Lo que hi havia escrit ja no té cap importància,
perquè les paraules s’han ofegat en la suor del teu puny crispat.

Només és un esborrall de tinta,
com una marea negra insignificant en l’oceà de les teves llàgrimes.

Ara allibera aquesta pilota de paper de la presó dels teus dits,
per a que hi jugui el vent o el primer gat que passi.

1429750224459-24_g

Cosmogonia a la serra del boix (meditacions 6)

A la serra del boix, la pedra sap quan va néixer aquest planeta. Recorda el pas dels eons i la petja dels ancestres, guardiana de coneixements arcans i de totes les llengües que s’han escrit.

A la serra del boix, la planta pensa els fluxes tel·lúrics de la terra i de l’aigua. Reflexiona les masses d’aire i les pressions atmosfèriques, analitza eclipsis i conjuncions de planetes, ella, que estima la música de les estrelles i que porta els cicles lunars en la seva essència.

A la serra del boix, l’animal sent el dolor de la pèrdua i l’alegria de l’aplegament i tria entre la serenor i el desfici. Construeix imaginaris d’odi, de ràbia, d’amor, de desconsol o esperança, amb els quals basteix realitats sovint cruels i sempre ineludibles.

A la serra del boix, l’humà imagina móns paral·lels, reencarnacions i paradisos, impostant al sacerdot, al científic i al diletant. Pressuposa olimps i purgatoris, conjectura planetes habitats en galàxies remotes o es figura parnassos atapeïts de muses.

A l’univers, algun animal amb màscara, intueix que qualsevol déu és una llarguíssima, única i bella fòrmula química.

IMG_20160202_154002

Orgasme al camí de Favaró

Ara volo cap a tu,
rebotant sobre els nimbus,
un borinot zumzeja,
costa avall pel camí de Favaró.

Xiulen les serps que duc
cargolades als turmells
quan se’ls hi enganxen les vísceres a la carcanada
per l’acceleració de l’enlairament.

La primera llum narcòtica
s’escola entre les branques
i un pollastre canta o crida o plora,
ionqui del verí caríssim de cada albada.

Amb els flaps esguerro
el núvol daurat de pols de gallinassa,
un pla cenital de boira tòxica,
quan parrupejen les tòrtores.

Els ànecs no saben on mirar
i quaquejen interrogant-se perquè
la pica de l’abeurador
sempre és plena de merda de pato.

Gallines cloquejant
en un travelling pixelat d’hexàgons,
simulen un orgasme col·lectiu
al camí de Favaró.

_20160808_124813

La mort arriba menjant

Birbant, s’esmuny la vida.

La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.

La vida passa regant.

La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.

Ruixant, la vida s’escola.

És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.

La vida fuig esporgant.

Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.

La mort arriba menjant.

_20160731_100529