Ho reconec,
sóc un onanista dels meus poemes.
Tu no?
M’he passat més de vint anys
tancat en una biblioteca
i no conec cap bibliòfil,
tret dels enamorats
dels seus propis llibres.
Potser sí que he conegut algun pedòfil,
que rima.
M’ho imagino,
pel baf de sarcasme
que exhalen els meus versos.
 |
| desmotivaciones.es |
El cor d’un poeta no batega,
galopa aixecant pols
de lletres minerals.
No només el cor,
sinó tots els seus òrgans
trontollen de febra xonera.
Al poeta que li batega el cor,
està mort,
com a poeta.
Quan s’ha dit tot de l’amor, què busques pe’n terra?
Si els reflexos, los contrallums i les ombres estàn més rebregats que els teus calçotets, sobre què escriuràs ara?
Per que a ningú li fot res ni els teus anhels o si vas calent o mamat, què collons explicaràs?
Esgotats tots los colors, la teua poesia s’ha quedat sense paleta.
Hauràs de fer un pensament i escriure en blanc i negre i amb lletra que no s’entengue, només així, potser, algun altre lletrapollós com tu, s’interesse per la teua obra lamentable.
 |
| Fragonard. “L’Inspiration”, 1769 |
 |
| amma.org |
 |
| panoramio.com |
Viatjo cap a tu
amb l’esperit aquietat,
com ho està un camp llaurat
en la primera llum del dia.
La ment oberta,
com el solc traçat
per la rella d’un arreu
en la terra assaonada.
Preparada per rebre
la llavor de la teva abraçada
que esclatarà en una flor lluent
i madurarà en un fruit recomfortant.
 |
| masdelscodols.blogspot.com |
Una pedra al fons del riu,
blanca i rodona,
filla de l’aigua de desgel,
veu passar les nuvolades
contra el blau infinit
i observa el pas dels astres
en la foscor.
Mentre la miro absort,
un raig de sol ens il·lumina
amb una llum blanca i rodona.
Arrapats contemplàvem,
extasiats,
el reflex tornassolat
de les bombolles
que el Pep Bou bufava
amb les pipetes o esventava
amb els cèrcols i els cordills.
Esferes que s’inclouen,
murs que es desclouen
al contrallum.
Esquitxos d’aigua sabonosa
quan delicadament esclaten,
fum que s’esvaeix
en la penombra.
Membrana tremolosa
d’alè i de saliva, entre tu i jo.
Tu fumaves i jo no.
L’olor del tabac em basquejava
però et vaig fer una calada intensa
fins encendre’t la brasa
i vaig deixar anar la teva fum,
fent volutes de mots inconfessables.
 |
| tabaquismo.com.mx |
Arriben sobre el llac, esquinçalls de núvols grisos des del pas de muntanya, empesos per una freda brisa del nord.
Ànecs estarrufats aprofiten la lleugera escalfor del sol per eixugar-se els plumons interiors abans de l’imminent nevada.
Podria pujar fins al coll per sentir caure els primers flocs al rostre. Quina joia, veure la vall cobrint-se de blanc, però descalç pel sender escarpat, la baixada seria perillosa.
Esperaré la neu ajagut damunt l’herba, llegint els poemes de Li Bai, fins que una volva faci córrer la tinta sobre el paper.
 |
| espanol.cri.cn |
S’acosten i fugen els llums dels cotxes en un monòleg en paral•lel, de blanc i vermell inconstant però inacabable.
Seqüències subliminals tot just acariciades per la retina entumida de la negror del setí.
La solitud es pren un te rera els vidres del Jacques Borel, enlluernada amb els fluorescents que cremen la imatge i s’esmussa les dents amb un tros de llimona que ha trobat al fons de la tassa.
Només se sent, molt llunyana, una caixa registradora.
L’escai del sofà ha obsol•lit la seva comfortabilitat i l’humitat s’escola pels moll dels òssos sense remei.
En tota aquesta estona de silenci no ha arribat a cap conclusió ni tampoc esperava fer-ho.
La solitud se’n torna cap al fred de la nit, gargamell viu de motors, embolicada de gris fosc i reprèn l’edició del seu monòleg, escriptura linial de pneumàtics sobre l’asfalt.
 |
| photocase.es |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.