S’acosten i fugen els llums dels cotxes en un monòleg en paral•lel, de blanc i vermell inconstant però inacabable.
Seqüències subliminals tot just acariciades per la retina entumida de la negror del setí.
La solitud es pren un te rera els vidres del Jacques Borel, enlluernada amb els fluorescents que cremen la imatge i s’esmussa les dents amb un tros de llimona que ha trobat al fons de la tassa.
Només se sent, molt llunyana, una caixa registradora.
L’escai del sofà ha obsol•lit la seva comfortabilitat i l’humitat s’escola pels moll dels òssos sense remei.
En tota aquesta estona de silenci no ha arribat a cap conclusió ni tampoc esperava fer-ho.
La solitud se’n torna cap al fred de la nit, gargamell viu de motors, embolicada de gris fosc i reprèn l’edició del seu monòleg, escriptura linial de pneumàtics sobre l’asfalt.

photocase.es