Xafogor. I el cel,
són les onades grises
d’un mar al revés.
Del blanc al negre
El tro m’espanta.
Al teu braç, una gota
i sento un calfred.
Les banyes del delta de l’Ebre
són los norais d’un moll
a on hi trinquem les nostres amarres,
los navegants d’esta terra,
marinera i pagesa,
escarpada i fluvial.
Les muntanyes són les veles
que unflen los nostres somnis
irreductibles de llibertat.
Vagarejen els mots entre les línies
i ensopeguen amb l’espiral de la llibreta.
El filferro estripa els adjectius
i els parracs dels verbs i els substantius,
ara flueixen sense lleganyes,
pàgina avall, les dèries i els anhels,
com les pedres d’un torrent de muntanya.
T’he vist, Ígur Neblí,
xuclant-te la cigala per un tub de goma,
amarrat als quatre semàfors d’un encreuament de l’eixample,
que estan a punt d’esquarterar-te.
T’embriagues amb el nèctar
psicotròpic del teu membre,
per anorrear el dolor de l’esguerro brutal,
verd, àmbre i vermell sobre l’asfalt negre i humit.
La Teresita fuma que fuma a la terrassa del Marcelino,
indiferent a la teva performance,
igual que el xino que li serveix el cafè.
Ara cau la teva sang incolora sobre nosaltres,
com una pluja fina, molt d’agraïr amb aquestes calors de finals d’estiu.
 |
| La Fura dels Baus. Suz o suz foto: artesescenicas.uclm.es |
 |
| gastroteca.cat |
Ets embafosa casqueta,
farcida de cabell d’àngel tan melós,
que lo sucre cremat que endureix
la cresta del teu panoli,
sembla dolç fins que es mossega
i resulta empalagós.
Jo, com un pastisset de brossat,
sóc flonjo, humit i poc dolç,
embolicat d’un flaó sense ensucrar
i sóc estopenc a matar.
Però m’agrada el cóc
de massana de l’agre-dolç,
que no amaga la dolçor perfumada
del seu almívar àcid.
Quan se’n troba.
S’han quedat les ferradures
dibuixades al sauló de llicorella.
Allà lluny, costers avall,
es veu la pols que aixeca la rècua de matxos.
Avancen a poc a poc,
amb les sàrries carregades,
ja coneixen el camí.
Encara floten entre els ceps esporgats,
els cants de les collidores, les seves rialles
i una olor forta d’humanitat i de garnatxa,
com una calitja persistent.
La vinya resta en silenci
i la terra adormida,
al final de la verema.
 |
| Foto: Mauro Ortiz |
Us portaré les flors més matineres
al temps de primavera
i podreu seguir els meus passos
pels corriols de les muntanyes.
A l’estiu, tastareu els fruits més dolços,
omplireu els sentits
amb l’aroma de la figuera
i el xerric de les xixarres.
Veureu passar del verd al vermell
i al groc, les capçades de la fageda
i enfonsareu les botes en la tova catifa
de les fulles seques, quan arribi la tardor.
L’hivern us durà capvespres encesos
i llegireu els versos gelats
que arrossegarà una gregalada.
La meva ploma com un calendari del pagès.
Gorg, mirall arcà,
que reflexa el pliocè
amb un Sol arcaïc.
Arrepenjat a l’aixada
i amb un cigarret als llavis,
veu com entra l’aigua al solc,
lo pagès de l’horta ufana.
Peus descalços com raïls
dins de la terra esponjada.
Branda la dalla esmolada
lo llaurador de la plana.
S’ha acabat lo temps de sega
quan lo sol de l’hora baixa
daura les feixes de blat
al final de la jornada.
Carregat amb un cabàs,
ple de bledes i llicsons,
se’n torna cap al seu mas
un vell i savi pastor.
No li cal apretar el pas,
lo temps és lo seu bastó.
Floreixes a final d’agost,
com un hibisc esplèndid,
quan la força del teu verd perenne,
esclata en un roig intens.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.