Plegava fulles al bosc
i a la soca d’una alzina,
l’escolopendra hi traçava
el mapa d’algun tresor.
Un llom lluent de metzina
i dos ulls d’esguard pervers,
raucava un rude gripau.
amagat entre l’ombria.
Al recer d’una falguera
la salamandra pintava
les pedres de negre i groc
com petita fetillera.
He plegat fulles al bosc
mentre l’aranya brodava
una mantellina blanca
per embolcallar la mort.
S’obre una escletxa entre els pàmpols,
roig en la tardor encara tèbia de llevantada
i d’evocacions remolinant-se baix del parral.
Albiro un cel de ventada amb la terregada als ulls,
roig d’un crepuscle inesperat
contra la pedra que fou rostre.
Avancem amb lo cap catxo
i les branques seques ens obren clivelles al cap,
roig de les mandarines ferides, degotant senderi.
Lo sol s’ajoca
en un jaç de silenci.
Sagnen les pedres.
Fa tanta olor el bosc
que hi sento presències
que mai no fóren.
Camí avall romp
les ombres de la lluna,
l’ungla d’un senglar.
Ulls de l’òliba
m’escruten i em se avaluat
per sa saviesa.
Jo també m’ajec.
Cada dia sóc més viu,
cada nit, més ximple.
Des del segon tram d’escala,
arraso el paviment escaquejat
de misèries alíqüotes, a la clínica privada.
Deslliurades les figures negres del tauler,
les blanques escampen olor de formaldehid
i terbolesa pels vestíbuls.
Les quadrícules del calendari
són els barrots del meu albir.
Garjoles simètriques de dies empresonats
que paguen condemna en el penal d’una agenda.
Dies vermells passejant vora els murs del pati.
Dies negres amuntegats a les cel·les.
L’escòria de ferro dibuixa interrogants a la còrnea,
rere les parpelles obtuses d’un gris enganxifós.
Ferum de desassossec,
la cola de peix cedeix a la pressió dels dits,
vent glacial que cisella la vidriera industrial contra la retina.
Menjo les soldadures de finestres que no tanquen.
No queda cap rastre per seguir, a la sala balmada.
La pols ha enterrat la memòria del plínton esventrat.
M’oriento dintre el dèdal, en la recerca de formes familiars,
per les pròtesi encadenades a l’espatllera.
Travessaré el glavi dels vidres trencats
en un salt al no res, fugint de la por al buit.
Escolto el vent com dansa papers als xamfrans.
Somnis fractals dins d’un malson de proporcions àuries,
la pols encega l’ull i esgargamella la paraula.
Glopejo una sopa aigualida de patrons i simetries,
embolcalls que embussen els embornals de l’enteniment,
un instant que és una eternitat.
De cul en terra, lluentejen les espigues de rajola.
Un braf de garrofes emmordassa la migdiada.
Univers oblic en les últimes fulles del quadern escolar,
sota el cel de la jàssena garxada.
De què parlàvem? ah sí,
de la certesa de sentir-te observat quan camines vora un marge.
No són els forats des d’on t’escruten els rèptils,
sinó la mirada franca de les pedres,
on s’hi reflecteix el teu nucli mineral, allò que et neguiteja.
Però quan gires el cap, no veus rostre ni ulls que t’esguardin,
perquè només el margenador reconeix la cara de la pedra
i l’acarona, abans de posar-les l’una al costat de l’altra,
amb reverència, reble i filada.
Inquietud de la roca que et conforma, vibrant a la freqüència dels còdols.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana no ve.
Soldó a grapats i rendilla a la boca, juguem a futbol amb la lluna plena, un partit infinit.
Foguerades a la platja, baldanes i garnatxa i molta herba cremada. La fum entre els tamarius.
Anem a Aldover, anem a Aldover i menjarem carn de corder.
Clausurarem un juliol i n’inaugurarem un altre, amb espurnetes al riu i formigues a les cames.
Desgranarem estrelles de mangrana, lo suc entre els dits, la poesia als llavis i dolor al ventre de tant riure.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana, potser.
Som los sombis d’una nit d’estiu. Les mans no tenen espera a la carrossa de la ventafocs, menada per dos cavalls, saltant los horts d’aubergínies.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tu si vens, també.
Si no mos encantem, encara veurem sortir lo sol al Garxal i Clàudio mos farà un bon esmorzar.
Baixarem navegant pel canal, amb un Nautilus destartalat. Los pèls dels braços eriçats del fred, les cuixes roentes de tant fregar-se.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tornarem l’any que ve.
Lo cap per la finestra, l’airet a la cara.
A la pantalla negra de les parpelles es projecta la pel·lícula d’un somni que ja no tindrem.
Anem a Aldover, anem a Aldover, anem a Aldover…
Cada volta de corda que estreny,
guarda una maledicció entre les fibres del cànem.
Tots els nusos que afermen el pany,
amaguen encanteris en l’ombra de la baga.
Els símbols lacrats al segell,
oculten maleficis en les arestes del baix relleu.
El transgressor del secret, només veurà la pols en suspensió,
ira de les ànimes dels guardians de la tomba.
Foto: Amada Homedes
La veu de l’amada té un tacte
que m’acaricia el cos fatigat
en la nit de solitud exhausta.
La veu de l’amada fa una llum tènue
de lluna als llavis en la frescor suggerent
del jardí de Safo.
La veu de l’amada se m’enduu
i em voleia per la fosca,
entre la remor dels astres.
La veu de l’amada és un alè
que m’escalfa el desconsol
en les matinades del gebre.
La veu de l’amada fa un crit silent
de la llengua entre les dents,
a la meva pell que l’anhela.
Esvalotat s’amaga el noi,
dels companys que el persegueixen
pels bancals llaurats, humits de pluja d’estiu.
Sota el silenci de l’arbre, immòbil,
la terra tèbia entre els dits dels peus,
es fa soca, branca i punxa.
El xivarri del amics que s’esvaeix
i el piular d’un verderol
que li pregunta què fa.
L’esguard aturat en una fulla,
l’anvers, llum, pols i xinxa,
el revers, ombra, gota i pulgó.
Dos mons en una fulla,
quants mons en un de sol!
Juga a ser Déu sota el taronger que l’arrecera.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.