Foto: Amada Homedes

La veu de l’amada té un tacte
que m’acaricia el cos fatigat
en la nit de solitud exhausta.

La veu de l’amada fa una llum tènue
de lluna als llavis en la frescor suggerent
del jardí de Safo.

La veu de l’amada se m’enduu
i em voleia per la fosca,
entre la remor dels astres.

La veu de l’amada és un alè
que m’escalfa el desconsol
en les matinades del gebre.

La veu de l’amada fa un crit silent
de la llengua entre les dents,
a la meva pell que l’anhela.