Vent de cara.

Arrenca una llàgrima que inventa un camí de verí vibrant per la templa.

De cua d’ull, com passen volant les cases, garrofers i oliveres, metzina de tarongina a ple pulmó i floreta de l’ametller de lentitud obstinada.

Vent de cara.

Cap a casa, a bloc, amb tot, les bieles roentes i el lactat verinós dibuixant estrelletes blanques damunt l’asfalt.

Vent de cara.

Una abella s’arrapa al coulotte i progessa com pot sobre el niló. S’ha ficat en una escapada que no és la seva i a la fi, punxa la cuixa que la trontolla.

Tants verins i només un antídot.

Vent de cara.