Qui sap de la teva pena ni de la teva joia, Joseret de les Herbetes?
Barret impossible de flors de cementiri, ombres en el teu rostre inescrutable. Carregues un sac a l’esquena, ple de denguendents sense saber-ho i la gosseta Tossina ganyola ofegada amb el cordill que l’escanya.
Vesteixes papallones de colors, retalls, faldilles i volants, brodats i pantalons i els peus nus sota les sabates sense sola, emperador de Palestina.
Qui sap dels teus amors ni dels teus odis, Joseret de les Herbetes?
Amors furtius entre les desferres de l’estació del Carrilet, amb la teva amiga La Bleda de la gran riota, pardals al cap i polls a la xona.
Eixut i nuós, galopes camins, vies i roderes i en aturar-te t’envolta un estol de xiquets assedegats de misteri.
Les teves mans, verdet d’aram, són ceps poderosos que engarsen tants anells com tresors has arrabassat a la misèria. Zing zing, aquí ràdio Andorra, diu una veueta que potser surt del tapacubos cromat que et penja sobre el pit. Els teus ulls grisos, insondables i perduts en les ones hertzianes.
I segueixes el teu camí, apressat com un cavall. Fa tants anys que no t’he vist que ara deus dormir en cementiris d’altres galàxies, però alguna cosa teva ha quedat en suspensió en l’aire d’esta Terra, Joseret de les Herbetes, i és un cert cop de ratera.
fato del temps 