Divaga la retina estupefacta entre les runes,
restes neuronals d’un bombardeig estereoscòpic,
alternant la truculència dels horrors esgarrifosos
amb contrades bucòliques de colors impossibles.

Rentat industrial dels cervells amansits,
macerats en ideologies clòniques
i centrifugats en les xarxes d’alienació social.
Projectes fets esquitxos d’immatèria abans de ser.

Ara ja no ens cal pensar, segur que al facebook
trobarem alguna ocurrència brillant
per empeltar-nos les neurones endropides.
Clicarem fins a l’infinit, m’agrada, m’agrada.

I en un rampell suprem d’autonomia intelectual,
escopirem al vent un comentari punyent,
com un pinyol de pansa del plumcake delirant
i ens quedarem tan amples, la consciència defecada en el femer virtual.

Quan l’avar objectiu d’un dispositiu mòbil
ha fet insignificant la cobdícia de l’escàner
i la targeta de memòria, irrellevant l’evocació,
s’ha condemnat a l’oblit la ment humana.

Hem d’omplir els carrers amb el nostre clam i la nostra poesia,
que qualsevol paisatge es més bell quan es trepitja
i encara més amb les amistats, que recordem-ho,
son aquelles persones amb qui ens agrada abraçar-nos.