S’esvaeixen encara ara les boires del fum de la picadura.
Sents sota els peus gelats, com belluguen
les rajoles hidràuliques de dibuixos geomètrics.
Defora, t’esclaten els clarobscurs sota la parra verge.

Ara escoltes la remor de les veus somortes
i el frec de les cartes d’una baralla rebregada,
encallides les mans, brutes de portland i rovell,
les ungles trencades marcades als trumfos.

Es juga un partit de futbol en una ràdio que no escolta ningú,
mentre reblen els panys de les portes de la nevera de fusta,
sagristia col·lectivitzada de la litúrgia adolescent.
Frank Zappa juga al billar americà.

Embriac de l’olor de carajillo, ara que anem baix,
no oblidis descartar-te de les cartes falles.
Lo guinyot és cosa d’homes i de maltrabajas.
N’hi ha un fart dels catalans, Guillermo Artimaña.

Un estaquirot en blanc i negre, manil fins als peus,
sotana nyaflada sense cap missa per dir,
s’arrepenja contra la paret escrostonada,
color nicotina esvaït entre les motllures de guix.

La mà de la geganta pica el tapet verd,
botanes que són cràters en un erm de floridura,
retruny de massa sobre la taula de fòrmica,
les vint d’espasa, les deu d’última, cama i coto i cap a casa.

Quatre reis i quatre cavalls esperant el seu torn a la timba,
només quatre dones de gènere dubtós, quatre sotes sobre el feltre
entre el fum del caliquenyo de la taca blava.
Vuits i nous i cartes que no lliguen.