Ha passat la tempesta,
les branques esgaiades
barren lo camí de casa
i absorts en el silenci,
encara tremolen los còduls
pel retruny dels trons.

Los barrancs baixen com rius,
l’aigua escolpint la roca
i los corriols són torrents
d’argila i fusta desbastada.
Mormoleig de la fúria amansida
per refilet d’un pit-roig.

Passegem, lo teu record i jo,
entre romers aromàtics,
o potser la brisa mo’n porta l’olor.
M’assento a la terra mullada,
sense cabòries ni anhels
i de sobte, et veig entre les pedres.