Una clariana

Deixeu-me tot sol al bosc,
només vull enfonsar-me en la pinassa
i fondre’m amb la floridura
en una escletxa de la roca, cara nord.

Acompanyeu-me fins al barranc impenetrable
i separem-nos entre les argilagues florides.
L’esbarzer no aturarà el meu camí
i el perfum subtil de l’arítjol, serà el nostre comiat.

Deixeu-me enmig de la màquia,
que ni l’òliba ni el senglar em vindran a molestar.
Sabien que tornaria,
ja feia temps que m’esperaven.

Deixeu-me tot sol al bosc,
en una clariana amb un fugaç raig de sol,
que hi faci créixer una mica l’herba
per a que els hi sigui de grat a les bestioles.

Anuncis

Bon nadal (com deia aquell)

Fa un dia a l’inrevés.
En lloc de sol, fa lluna.
L’ombra, ben plantada enmig de l’erial,
pren cos a base d’angúnies
i jo, unidimensional,
apaïsat sobre la molsa,
no estic gens preocupat.

Totes les bèsties jeuen panxa enlaire
com figuretes tombades d’una manotada
i el riu és de paper de plata. Quin panorama!
Ningú no menja el que li posen,
tothom furga al plat del costat.
Un tros de roc, una fusta, un mos de res
per fer gana abans de gitar-se a remugar.

El que ha de cagar, no caga,
la que ha d’alletar, no té llet,
i els pastors amb les ovelles,
fan exercicis espirituals darrera d’un pou de suro.
Ara comença a nevar.
Mecagondéu, espera’t
que encara no estan les muntanyes!

Per prudència esperarem als tres reis.
Tres? mal número. Estem encerclats.
I sí, ens han ben dat. Melcior, Gaspar i Baltasar,
han confós la nit i el dia amb les seves burundangues orientals.
Serà l’or, o l’encens, o bé la mirra,
allò que ens hauran posat al beure?

La mare que els va parir, no els tornaré a posar al pessebre!
Calla collons, amb lo que xalem, espatarrats damunt la molsa!
Les serradures ens acaricien els peus
i núvols de cotó fluix se’ns esfilagarxen entre les ungles mossegades.
Respirem els vapors de les pòlvores de talc
mirant de no relliscar per les voreres de Broadway.