Una oliva és una oliva

OLIVA
cuina.cat

Amb un vestit negre
i humil, pansida
o turgent i pigada,
de verd cenyida,
una oliva és una oliva.

Tant si és esvelta i és farga
o morruda i pitonera,
si és la gordal vanitosa
o arbequina i juganera,
una oliva és una oliva.

Filla de l’Ebre ufanós
o bé del Cérvol aspriu,
del Matarranya furtiu
o del Segre cabalós,
una oliva és una oliva.

Morta, escaldada amb frígola i taronja,
requisit delicat en porcellana
sobre una estovalla blanca,
a l’àpat de festa grossa,
o trencada, amb salmorra i sajolida,
rotunda menja en pitança
damunt la taula parada,
en dinada de llaurança,
una oliva és una oliva.

I un grapat, un tros de pa i un got de vi,
mitja vida.

Tarda de circ

circ
blogs.21rs.es

Comença la funció.

La carpa del circ està ben atapeïda d’un públic entregat.
L’orquestrina del palc executa melodies i ritmes trepidants i familiars.
Repic de timbal, un cercle de llum il•lumina la cortina de vellut i lluentons i apareixen els acròbates fent saltirons fins al centre de la pista.
Gràcilment s’enfilen per les maromes després de saludar i deslliurar-se de les capes brillants, joves de cuixes tornejades i pits contundents.
Oooooh, quin esglai, un aplaudiment entusiasta quan cauen sobre la xarxa.

Els bancs es reparteixen els diners de tots els ciutadans amb la connivència dels polítics.

I l’orquestrina no s’atura. La troupe dels pallassos arrenca riallades a cops de merengue i sabatot. Què graciosos, culades a terra i ensopegades amb una ratlla de llapis.
Algun voluntari?

Els serveis públics aixecats amb l’esforç de tots, són privatitzats per a benefici d’uns pocs.

Les senyoretes passen entre el públic venent garapinyats i numerets per la rifa.
Si no en compres, no et tocarà.

Això és la democràcia, votar cada quatre anys i la resta muts i a la gàbia o et fotran garrotada.

Actuen els malabars.
Tres, quatre, cinc, sis masses volant per l’aire. S’intercanvien torxes enceses sense por al perill.
La gent embadalida aplaudeix fins que li fan mal les mans.

Els mitjans de comunicació manipulen tota la informació al servei dels poderosos.

Ara entren els equilibristes, pausadament i solemne.
Elegants amb els seus leotards i armilles daurades, construeixen castells a l’aire i la grada batega en un silenci respectuós fins esclatar en una gran ovació.

El polítics es corrompen amb una facilitat pasmosa, viuen en un núvol de privilegis per sobre de la societat.

Mitja part.
Tothom surt a comprar una bossa de crispetes i un refresc a preu de caviar iranià i xampany francès. Quan tornen al seu seient, la pista és una gran gàbia amb tarimes i cercles de ferro.
Quin canguelo!
El domador i la domadora comproven la solidesa del tancat i el neguit s’estén entre el respectable. S’obre el passadís de les feres, el cor en un puny quan entren les bèsties grosses i lentes, els ulls vidriosos i ocupen a cop de fuet les seves peanyes. Un gruny obedient esgarrifa la concurrència.
Quanta valentia!

Atiar d’instint atàvic del nacionalisme resulta un gran instrument de manipulació de masses.

Ah, el sorteig! el 39 podrà visitar gratuïtament el elefants encadenats entre el tuf de les seves bostes. Quina sort!

La funció ja s’ha acabat, la gran família del circ desfila per la pista al ritme de la música i saluda un públic entusiasmat que va passant, enduent-se les espurnes de colors i la musiqueta cap a casa.

Mantenir el poble en la inòpia, creant elits del coneixement, és un sistema molt eficaç de control social.

Que no s’aturi l’espectacle!

Papallona

mano-y-mariposa
psicologiaenlineycoaching.com

La mà oberta,
fulla d’un arbre cansat,
acull una papallona
que s’hi posa confiada,
fins que un moviment l’espanta
i fuig d’una revolada.

La mà tancada,
flor carnívora desganada,
empresona una llibertat
tan efímera com la vida.
Marcida la pols de les ales,
no podrà volar mai més.

La mà estesa,
llosa de pedra al sol de migdia,
veu jugar les papallones
entre les flors de l’espígol,
des de l’inici del temps,
quan arriba l’estiu.

Pétalos caídos

Red Campanula
Se han marchitado las flores de tanto mirarlas.
Se han agostado los deseos incumplidos,
se acabarán secando en las almas quebradizas
y se desmenuzarán con una caricia imaginaria.

Cogeré una flor por su tallo espinoso
y haré de su corola tus labios,
escucharé el gemido de su aroma en los pétalos caídos
y su belleza perdurará por siempre entre mis dedos.

Sorra entre les dents

sorra
posidonia-mediterrani.blogspot.com

Torno a la platja llarga,
ara deserta i camino descalç.
M’enfonso pesadament,
trencant la crosta roent
de sorra i de sal.

Els petits sabaters
juguen a córrer ingràvids
entre les boles d’algues seques,
sense cremar-se.

Els crits de les gavines
m’apressen cap a la costa,
lluny dels seus nius
ocults entre el borró de les dunes.

Vora l’aigua,
el trencall fred de les onades
m’acull amb un pessigolleig
de larves transparents.

El sol projecta les ombres mar endins
i contra la calima roja
que fa el garbí amb l’escuma,
veig un xiquet que salta
des de l’espatlla de son pare.

Es capbussa i busseja
fins que no pot més
i quan treu el cap de l’aigua,
riu sense parar.

Després es queda furgant el fons
en busca d’un grapat de tellerines.
Els meus passos tous
em deixen taques de quitrà als peus
i a la boca, gust de mar
i sorra entre les dents.

Haikus del lliri

Fressall de roba
lliscant per la teva pell.
Xiuxiueig lúbric. 
Rera la porta,
joc d'ombres amb tènue llum.
Se que estàs nua. 
 Em fa rodar el cap
un subtil perfum de flor,
l'olor del teu cos. 
 Com es barreja
en cada milímetre,
la nostra suor. 
 La llengua i les dents,
els dits fermant els cabells,
dolça salabror. 
 La tensió del cos,
l'abandó dels espasmes,
sospirs de plaer.
 
lliri
Foto: Robert Mapplethorpe
 

Nit en blanc

A través del cataclec dels canutets de la cortina,
s’escola l’olor del gessamí pels racons en ombra,
la lluna escampada sobre les flors de les rajoles hidràuliques.

Compassos  i interferències d’una emissora molt llunyana
bressolen el son de la gent de la casa
entre els llençols de fil i els matalassos de palla.

Una llibreta, el paper en blanc esgrogueït
i el mateix bolígraf de tots els estius, dormen en el buit
de la vella taula querada del menjador.

El cruixit de l’hamaca de fusta i de lona
sobresalta el dragonet de la paret, apostat en la solitud d’un cercle de llum,
esperant per empaitar una ombra fugissera.

dragonet

 

L’ombra del garrofer (a Toni González)

Gerretes de mel regalimen l’almívar que liba una papallona,
polsim brillant a l’ombra del garrofer, batent les ales com ventalls,
ulls compostos de diedres iridiscents que em miren sense veure’m
perquè estic immòbil.

Se’m desenrotlla de la boca una probòscide delirant
amb les notes d’una escala cromàtica.
Arriba encuriosit un gos poeta que em menja de la mà
un grapat de síl·labes seques.

És lo gos d’un amic pintor que em mira sense veure’m
i pinta indolent amb els fluids nacrats
d’una cucafera ferida de banya de bou,
tot tacat de colors impossibles, sobre la closca d’un musclo de riu.

Les olives farcides d’apòstrofs i un cal·ligrama de garnatxa,
s’escalfen sobre la taula.
Em miro sense veure’m, en un mirallet de petxines i cargolins,
la boca plena de gust de garrofa.

Se m’empassa la sorra humida de la ribera
i del melic em surt una font de Montjuïc amb tota la seva esplendor de llums i de colors.
Peixets salats de galeta em roseguen les cascàries.
Tinc ronya als peus.
_20180428_133847

Vell poeta amb guitarra (a Ovidi Montllor)

L’espurna dels teus cants
va inflamar els nostres encenalls
d’amor i de lluita en una foguera abrasadora.

Va ser un foc fatu
perquè només es van consumir els anhels
i alguns entre nosaltres.

Encara veig el seu resplendor en el caliu
que m’escalfa les nits i les albades, vell poeta amb guitarra.
Tu segueixes cantant, més vell i més savi.

T’escolto com si fossis un filòsof grec,
mentre contemplo el munt de desperdicis per cremar,
que no para de créixer.

Em pregunto qui portarà la torxa.
Amb gust escamparé amb les mans
les brases que encenguin aquest incendi inevitable.

ovidi