El Margenador

De què parlàvem? ah sí,
de la certesa de sentir-te observat quan camines vora un marge.
No són els forats des d’on t’escruten els rèptils,
sinó la mirada franca de les pedres,
on s’hi reflecteix el teu nucli mineral, allò que et neguiteja.

Però quan gires el cap, no veus rostre ni ulls que t’esguardin,
perquè només el margenador reconeix la cara de la pedra
i l’acarona, abans de posar-les l’una al costat de l’altra,
amb reverència, reble i filada.
Inquietud de la roca que et conforma, vibrant a la freqüència dels còdols.

Somni d’una nit d’estiu (a Paco Alemany)

Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana no ve.
Soldó a grapats i rendilla a la boca, juguem a futbol amb la lluna plena, un partit infinit.
Foguerades a la platja, baldanes i garnatxa i molta herba cremada. La fum entre els tamarius.

Anem a Aldover, anem a Aldover i menjarem carn de corder.
Clausurarem un juliol i n’inaugurarem un altre, amb espurnetes al riu i formigues a les cames.
Desgranarem estrelles de mangrana, lo suc entre els dits, la poesia als llavis i dolor al ventre de tant riure.

Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana, potser.
Som los sombis d’una nit d’estiu. Les mans no tenen espera a la carrossa de la ventafocs, menada per dos cavalls, saltant los horts d’aubergínies.

Anem a Aldover, anem a Aldover i tu si vens, també.
Si no mos encantem, encara veurem sortir lo sol al Garxal i Clàudio mos farà un bon esmorzar.
Baixarem navegant pel canal, amb un Nautilus destartalat. Los pèls dels braços eriçats del fred, les cuixes roentes de tant fregar-se.

Anem a Aldover, anem a Aldover i tornarem l’any que ve.
Lo cap per la finestra, l’airet a la cara.
A la pantalla negra de les parpelles es projecta la pel·lícula d’un somni que ja no tindrem.
Anem a Aldover, anem a Aldover, anem a Aldover…

DSCN1158

Lo taronger

Esvalotat s’amaga el noi,
dels companys que el persegueixen
pels bancals llaurats, humits de pluja d’estiu.

Sota el silenci de l’arbre, immòbil,
la terra tèbia entre els dits dels peus,
es fa soca, branca i punxa.

El xivarri del amics que s’esvaeix
i el piular d’un verderol
que li pregunta què fa.

L’esguard aturat en una fulla,
l’anvers, llum, pols i xinxa,
el revers, ombra, gota i pulgó.

Dos mons en una fulla,
quants mons en un de sol!
Juga a ser Déu sota el taronger que l’arrecera.

12A-Corazon del naranjo

Vuits i nous (a Guillermo Artimaña)

S’esvaeixen encara ara les boires del fum de la picadura.
Sents sota els peus gelats, com belluguen
les rajoles hidràuliques de dibuixos geomètrics.
Defora, t’esclaten els clarobscurs sota la parra verge.

Ara escoltes la remor de les veus somortes
i el frec de les cartes d’una baralla rebregada,
encallides les mans, brutes de portland i rovell,
les ungles trencades marcades als trumfos.

Es juga un partit de futbol en una ràdio que no escolta ningú,
mentre reblen els panys de les portes de la nevera de fusta,
sagristia col·lectivitzada de la litúrgia adolescent.
Frank Zappa juga al billar americà.

Embriac de l’olor de carajillo, ara que anem baix,
no oblidis descartar-te de les cartes falles.
Lo guinyot és cosa d’homes i de maltrabajas.
N’hi ha un fart dels catalans, Guillermo Artimaña.

Un estaquirot en blanc i negre, manil fins als peus,
sotana nyaflada sense cap missa per dir,
s’arrepenja contra la paret escrostonada,
color nicotina esvaït entre les motllures de guix.

La mà de la geganta pica el tapet verd,
botanes que són cràters en un erm de floridura,
retruny de massa sobre la taula de fòrmica,
les vint d’espasa, les deu d’última, cama i coto i cap a casa.

Quatre reis i quatre cavalls esperant el seu torn a la timba,
només quatre dones de gènere dubtós, quatre sotes sobre el feltre
entre el fum del caliquenyo de la taca blava.
Vuits i nous i cartes que no lliguen.

artimaña

El pailebote

Restos de un barco varado en la arena
junto a un faro escorado de piedra.
Olas que lamen el casco del pailebote,
obra viva y obra muerta de las cuadernas abiertas.

Olor de brea en la bodega y ecos de voces de los oficiales.
Los espectros de los marineros, exiliados de la tierra firme,
se ocultan como ermitaños en viejas conchas abandonadas.
Rumor de las olas rompiendo en la proa, el póstumo cabotaje.

Las grandes piedras del muelle vacío
observan la silueta del pecio contra el horizonte.
La luz del atardecer abrasa las aguas de la bahía,
en los blancos veleros regresan los turistas a puerto.

pailebot

Nada (a Timoteo Hernández Sánchez)

1417344909068

Nada queda tras la lluvia
entre las baldosas frías,
ni las hojas ni las huellas
que acumularon los días
en el patio de la escuela.

Nada permanece igual
tras las ventanas abiertas,
cuando los turbios recuerdos
ha barrido de las aulas
la furia de la tormenta.

Nada recuerda tu paso,
ni se escucha ningún eco
por las salas en penumbra,
sólo el ulular del viento
entre rejas herrumbrosas.

Nada en los viejos jardines
cultivados por el tiempo,
pasea la mirada vacua
el ocre de los rastrojos
desde el camino asolado.

Nada, nada, nada,
nada de ti ni de nadie,
permanece entre estas ruinas,
y sólo un rayo de sol
ilumina mi memoria.

La Finestra

Fumàvem, a la Finestra del carrer estret
i vèiem passar el trànsit de l’avinguda com els cristalls d’un calidoscopi.

La Finestra era una porta cap endins de cada vespre
i cada vespre decidia el seu propi destí i ens hi arrossegava,
exhalant poesia inesperada, que rebotava
contra les parets de les cases velles del carrer de la Parra.
Les músiques que ens basteixen, encara,
ens mantenien plantats o arrepenjats contra la façana,
plegant l’humitat de la nit, lo riu tant a prop.
L’hivern sempre és temperat al carrer estret.

Les veus son les lligasses que ens amarren a la barra de fusta, cremada,
o els rostres, sempre els mateixos o desconeguts,
o la birra, vessant escuma de converses de mots superposats,
o la fum, que és la boira entre les mirades tangents,
o el tornassol d’un tall de moixama amb oli,
o la pols que s’amuntega pels racons d’este petit poliedre infinit,
incubadora de plaers efímers que fèiem durar tant com podiem.

A la Finestra, vam robar al temps les últimes hores de llibertat
i vam somiar desperts les últimes utopies.

IMG_20141127_180141

 

La muntanyeta (a Joan Baptista Manyà)

M’agradava passejar sota els vells garrofers, espaiats a banda i banda del camí, quan visitava l’ancià sacerdot a la seva caseta, sobre el barranc de Caputxins.
A l’oreig de la seva ombra, moixons, aranyes i regandaixos, compartien amb mi els seus silencis, imbuïts de la serenitat que imposava la proximitat de l’eremita.
En un banquet de trencadís amb vistes al barranc, a l’extrem del seu jardinet, em devia acostar a les veritats més trascendents de l’existència, però no recordo res del que em deia, perquè aleshores jo era un marrec de set o nou anys.
Passejo sota els vells garrofers, els que queden, buscant l’ombra que ja no m’ofereixen, amb el tractat de teologia de l’infern i del cel, “Enllà de la mort”, que el vell sacerdot em va dedicar, “per quan seràs gran” i sense saber si ja el puc llegir. Esperaré fins a trobar una ombra frondosa i ben orejada, potser sota aquells pins pinyoners.

muntanya
Jordi Pagans Montsalvatge
La casa de la muntanya, 1983

 

La iaia

Me faràs tornar panera,
li deia la iaia al nét,
cofoïa del seu xiquet,
encisador i trapella.

Ara a la iaia recorda
com un àngel esvaït,
amb el devantal sorgit
i el monyo de saragatona.

La nineta dels seus ulls,
el refugi en la desfeta,
un esperit revoler,
mai un retret ni una queixa.

Escenari

Ressona el caminar entre les cases del carrer,
les parets descolorides
i els ferros rovellats de les persianes.
Només l’eco de les petjades
omple una mica la buidor d’aquest espai
sota els pins que surten de la tàpia
i balla amb els reflexos de colors
dels vidres trencats que la coronen.
Quants anys fa que no passava pel carrer,
si és que hi havia passat mai?
Quants anys fa que ningú hi passa?
El timbre d’un telèfon molt llunyà
que no serà despenjat,
s’afegeix a la coreografia dels records inexistents.
Un gat, gras i confiat, ajagut a sota un cotxe,
veu la gonïa apoderant-se dels passos,
cada cop més apressats
per fugir de l’escenari.

escenari