S’esvaeixen encara ara les boires del fum de la picadura.
Sents sota els peus gelats, com belluguen
les rajoles hidràuliques de dibuixos geomètrics.
Defora, t’esclaten els clarobscurs sota la parra verge.

Ara escoltes la remor de les veus somortes
i el frec de les cartes d’una baralla rebregada,
encallides les mans, brutes de portland i rovell,
les ungles trencades marcades als trumfos.

Es juga un partit de futbol en una ràdio que no escolta ningú,
mentre reblen els panys de les portes de la nevera de fusta,
sagristia col·lectivitzada de la litúrgia adolescent.
Frank Zappa juga al billar americà.

Embriac de l’olor de carajillo, ara que anem baix,
no oblidis descartar-te de les cartes falles.
Lo guinyot és cosa d’homes i de maltrabajas.
N’hi ha un fart dels catalans, Guillermo Artimaña.

Un estaquirot en blanc i negre, manil fins als peus,
sotana nyaflada sense cap missa per dir,
s’arrepenja contra la paret escrostonada,
color nicotina esvaït entre les motllures de guix.

La mà de la geganta pica el tapet verd,
botanes que són cràters en un erm de floridura,
retruny de massa sobre la taula de fòrmica,
les vint d’espasa, les deu d’última, cama i coto i cap a casa.

Quatre reis i quatre cavalls esperant el seu torn a la timba,
només quatre dones de gènere dubtós, quatre sotes sobre el feltre
entre el fum del caliquenyo de la taca blava.
Vuits i nous i cartes que no lliguen.

Fumàvem, a la Finestra del carrer estret
i vèiem passar el trànsit de l’avinguda com els cristalls d’un calidoscopi.

La Finestra era una porta cap endins de cada vespre
i cada vespre decidia el seu propi destí i ens hi arrossegava,
exhalant poesia inesperada, que rebotava
contra les parets de les cases velles del carrer de la Parra.
Les músiques que ens basteixen, encara,
ens mantenien plantats o arrepenjats contra la façana,
plegant l’humitat de la nit, lo riu tant a prop.
L’hivern sempre és temperat al carrer estret.

Les veus son les lligasses que ens amarren a la barra de fusta, cremada,
o els rostres, sempre els mateixos o desconeguts,
o la birra, vessant escuma de converses de mots superposats,
o la fum, que és la boira entre les mirades tangents,
o el tornassol d’un tall de moixama amb oli,
o la pols que s’amuntega pels racons d’este petit poliedre infinit,
incubadora de plaers efímers que fèiem durar tant com podiem.

A la Finestra, vam robar al temps les últimes hores de llibertat
i vam somiar desperts les últimes utopies.

Me faràs tornar panera,
li deia la iaia al nét,
cofoïa del seu xiquet,
encisador i trapella.

Ara a la iaia recorda
com un àngel esvaït,
amb el devantal sorgit
i el monyo de saragatona.

La nineta dels seus ulls,
el refugi en la desfeta,
un esperit revoler,
mai un retret ni una queixa.

Ressona el caminar entre les cases del carrer,
les parets descolorides
i els ferros rovellats de les persianes.
Només l’eco de les petjades
omple una mica la buidor d’aquest espai
sota els pins que surten de la tàpia
i balla amb els reflexos de colors
dels vidres trencats que la coronen.
Quants anys fa que no passava pel carrer,
si és que hi havia passat mai?
Quants anys fa que ningú hi passa?
El timbre d’un telèfon molt llunyà
que no serà despenjat,
s’afegeix a la coreografia dels records inexistents.
Un gat, gras i confiat, ajagut a sota un cotxe,
veu la gonïa apoderant-se dels passos,
cada cop més apressats
per fugir de l’escenari.