Ens somio asseguts en un bar del carrer de l’argenteria, cap amb cap, aiguabarreig dels cabells, els peus tocant-se.

Som dos arqueòlegs excavant amb les mans lligades, els ulls voltant erràtics pels redols dels gots sobre de la taula, el jaciment de la conxorxa.

Les hores llisquen per les llàgrimes del vi negre, a la recerca de fragments d’un passat remot i desenterrem rostres i noms en les estratigrafies de la memòria.

El gust del vi begut no emmascara el vi tastat.

Un diable viu en el rellotge que penja a la paret rera la barra, el veig com entra i surt per les escletxes de la caixa de fusta i es gronxa a la filigrana de les sagetes.

Ell decideix quina hora és i quan es tanca.

Arrosseguem els passos per la penombra de verdures podrides, abraçats fort l’un contra l’altre sota el metall d’un cel invisible, resiliència de l’aliatge forjat en absència d’atmosfera.

Amalgama de terra i de rovell, la darrera besada.

Quan arribaré a la vila,
pujaré dalt la talaia
per apaivagar-me l’ànsia.

Em perfumaré les grenyes
amb pàmpols d’una figuera,
quan l’afalagui el terral.

Dauraré les espardenyes
pels carrers plens de sauló,
amb l’amanyac del crepuscle.

M’enlairaré com el duc,
cap a la lluna rodona,
per furtar-li una besada.

Inventaré la nit més llarga de l’estiu,
a redós d’una pluja d’estels,
per veure’t un instant la cara.

Guarniré la frisança d’escoltar-te,
amb les bombetes de colors
de l’envelat de la plaça.

O acabaré fabricant somnis
amb el crepiteig de la palla,
a l’abrigall d’una màrfega.

I l’endemà marxaré del poble,
igual com vaig arribar,
sense saber si tu hi eres.