Parany

Arrencaré un tros de l’ombra més fresca de la figuera
i te la posaré sota els peus nus.

Serà un parany frondós de terra mullada per captivar-te,
on hi cultivaré el teu somriure tot l’estiu.

I a final d’agost, esclafirem com les figues dolces,
amb un riure de dents brutes i morrandes meloses.

DSC_1535

Anuncis

Suroeste

Me pregunto si encontraré la forma de beberte,
cuando tenga la garganta seca por aventurar tu nombre,
misterio entre los secretos.

Camino sin avanzar por un páramo baldío, sólo interrumpido por inmensos arenales donde me hundo hasta la razón y el delirio.

Tendré que respirarte si me falta el aire tras tanto anhelarte,
suroeste de mis albas azules y tus rojos atardeceres,
paréntesis de la calima de los días.

Vientos encontrados nos arremolinan en un recodo del camino y llenan nuestras bocas de polvo.

Antes de desfallecer, aprenderé a comerte,
sin hambre, de pura desazón hasta el empacho,
sobre una roca o en un vagón destartalado.

La mesa no importa mientras el dolor de los mordiscos sea generoso y la sangre pueda lavar la opacidad de las brumas en mis ojos.

_20160722_084812

Elena y el pájaro

Un pájaro se ha dormido en los rizos de tu pelo,
déjalo, no lo despiertes con el roce de los dedos.

Exhausto de volar en el profundo estanque de tus ojos,
ahora se desliza entre el reflejo verde y el cielo.

Deja que guarde un aliento de calor en su liviano cuerpo,
el que ha robado cuando revoloteaba sobre el valle de tu pecho.

Se irá aún de noche, con el alba roja de tus labios abiertos,
pero mientras tanto, no lo despiertes de su sueño.

FB_IMG_1468682587032

by El Lu

Haikus de la flor del cashmere

El tros de paper
on he escrit aquesta nit,
t’acaricia.

Viatje en el temps,
entorn la flor del cashmere
d’un domàs lluent.

La borra es posa
als racons més angostos
on no hi passa un dit.

Degota un nocturn,
al piano atrotinat,
esquitx de cava.

Un glavi de llum
estripa el paper pintat,
les roses sagnen.

Formigues negres,
grosses i atrafegades,
el meu darrer poema.

_20160531_202754

Ets tu

Tu ets neu a la garriga, presa d’una branca.
Jo, l’ametller irat per un bromall de riu, vall enllà.

Oreig de resina, el teu nom se m’aferra a la gola
i la pinassa calenta s’esvaneix quan l’embraço.

Ets tu, papallones als ulls des de la tossa panòptica,
m’enclou càrstica ferida de la roca mallada.

DSC_0957

Carrer de l’argenteria

Ens somio asseguts en un bar del carrer de l’argenteria, cap amb cap, aiguabarreig dels cabells, els peus tocant-se.

Som dos arqueòlegs excavant amb les mans lligades, els ulls voltant erràtics pels redols dels gots sobre de la taula, el jaciment de la conxorxa.

Les hores llisquen per les llàgrimes del vi negre, a la recerca de fragments d’un passat remot i desenterrem rostres i noms en les estratigrafies de la memòria.

El gust del vi begut no emmascara el vi tastat.

Un diable viu en el rellotge que penja a la paret rera la barra, el veig com entra i surt per les escletxes de la caixa de fusta i es gronxa a la filigrana de les sagetes.

Ell decideix quina hora és i quan es tanca.

Arrosseguem els passos per la penombra de verdures podrides, abraçats fort l’un contra l’altre sota el metall d’un cel invisible, resiliència de l’aliatge forjat en absència d’atmosfera.

Amalgama de terra i de rovell, la darrera besada.

_20160123_110123

Vespral

Quan arribaré a la vila,
pujaré dalt la talaia
per apaivagar-me l’ànsia.

Em perfumaré les grenyes
amb pàmpols d’una figuera,
quan l’afalagui el terral.

Dauraré les espardenyes
pels carrers plens de sauló,
amb l’amanyac del crepuscle.

M’enlairaré com el duc,
cap a la lluna rodona,
per furtar-li una besada.

Inventaré la nit més llarga de l’estiu,
a redós d’una pluja d’estels,
per veure’t un instant la cara.

Guarniré la frisança d’escoltar-te,
amb les bombetes de colors
de l’envelat de la plaça.

O acabaré fabricant somnis
amb el crepiteig de la palla,
a l’abrigall d’una màrfega.

I l’endemà marxaré del poble,
igual com vaig arribar,
sense saber si tu hi eres.

_20160118_210141.JPG

Clareja

Clareja pel corriol angost
i debaix d’un abrigall de burgada,
sento com la molsa a la pedra
destil·la l’humitat per una escletxa.

Damunt d’un coixí de pinassa,
un tronxo rocallós revifa
nervat per una ullada de sol.

S’aixoreja l’oriol matiner
i evoco el seu refilar,
apaivagat ara, en la calidesa d’esta clariana.

DSC_0110

La veu de l’amada

Foto d'Amada Homedes

Foto: Amada Homedes

La veu de l’amada té un tacte
que m’acaricia el cos fatigat
en la nit de solitud exhausta.

La veu de l’amada fa una llum tènue
de lluna als llavis en la frescor suggerent
del jardí de Safo.

La veu de l’amada se m’enduu
i em voleia per la fosca,
entre la remor dels astres.

La veu de l’amada és un alè
que m’escalfa el desconsol
en les matinades del gebre.

La veu de l’amada fa un crit silent
de la llengua entre les dents,
a la meva pell que l’anhela.