Conte del fardatxo i el pardal

Hi havia una vegada un fardatxo gros i panxut que sempre tenia gana, que es mirava un pardalet que cantava dalt d’una rama.
– xeic, pardal, baixa d’aquí desseguida.
– puja tu, fardatxo, si tan xulo ets.
– no, que quan arribaré a la rama sortiràs volant.
– pos me quedaré a esperar-te aquí dalt, si ets prou valent per arribar-hi, paraula de pardal.
I així, lo fardatxo s’enfila veloç per la soca crostosa del vell garrofer i quan arriba a la rama, veu al pardal que se’l mira amb cara d’avorriment a l’altre extrem. Tasta l’aire amb la llengua i comença a avançar a poc a poc aferrant-se amb les urpes a la fusta resseca i morta.
De sobte, un cruixit, una piulada i el fardatxo cau fent giravolts a l’aire mentre el pardal vola i refila dalt del garrofer.
Estabornit per la tamborinada, lo fardatxo li retreu – ets un garramero, m’has dit que m’esperaries!
– sí, aquí dalt i encara t’espero fardatxo, però m’he cansat del joc i ara me’n vaig a un altra rama.
I fent punteria a l’ull del malparat fardatxo amb una cagada de pardal, desapareix d’una revolada.

pardal
br.freepics.com

 

Troposfera

Esteles esmicolades dels avions pretèrits
puntegen un blau cel infinit i apòxic,
més fosc a mida que t’hi submergeixes,
més profund quan el penses, silenciós
i t’abdueixes en l’òrbita de la contemplació.

Un altre avió dibuixa una linia divisòria
entre el conscient i l’inconscient
i un espasme nerviós a la parpella
et projecta sobre el llenç de les cabòries,
ençà de la troposfera.

troposfera

 

Lo Pouet de l’Amorós

pouet

De tanta xafogor
se’m fonen les idees.
Canícula d’agost,
anhelo una tronada,
un xàfec vivificant,
només són idees.
A cop de ronyó,
deshidratat,
pedalo pujant
pel camí pedregós
i m’agafa el deler
d’un grapat de figues,
dolces i una mica sucoses,
les veig,
madures i fresques,
són figues platòniques,
les millors.
Al Pouet de l’Amorós
no em puc encantar,
fa massa aire
i vaig tot suat.
Cara cap avall,
un mur d’escalfor,
trobo una figuera,
esquifida i escadussera,
temporalitat imperfecta
i fugissera.
En menjo dos figues,
massa veroses,
massa seques,
petites i lleteroses,
encara em faran boqueres.
Les fiques de Plató
són més bones,
al menys fins d’aquí
vuit o deu dies.

23 mil·límetres

23 mil•límetres de goma,
em connecten amb la terra,
entre els camps, la cuneta
i una ratlla blanca
de frontera incerta
al voral de la carretera.

El borrissol de les herbes,
pell vellutada
de borraines passatgeres.

Les despulles del pneumàtic rebentat d’un camió,
filferros acerats amb trossos de cautxú,
com esquinçalls de carn putrefacta
sobre els óssos a mig assecar
de les restes d’un bombardeig.

Vidres trencats, brillants, robins i maragdes
disseminats per una cavalcada de reis mags
que ningú no ha vist passar.

La carcassa d’un gos, queixals blanquíssims,
escapat de l’amor humà a la recerca d’un amor més animal,
garbuix de cucs i estol de mosques,
com un vel blau al vent, de tant atapeïdes.

Bafarada de fems tendres dels camps empixumats,
ara que criem millor els porcs que els nostres fills
i ens mengem la seva merda.

L’arruixada sobtada del pesticida d’una motobomba
amagada entre els tarongers
o la fumigació completa d’un helicòpter vora l’arrossar.

Putes, cadires buides esfondrades
als entradors dels caminals
de les finques dessolades.

Entro en l’aspiració d’un camió de sis eixos,
aferrat a les manetes dels frens,
que em xucla i que m’alena tot el seu monòxid de carboni
i de partícules de combustió,
en una besada llarga i indefugible.

Veig uns pantalons estripats i una sabata desparellada,
restes de naufragis en terra ferma,
Robinsons que mai foren rescatats de la seva illa deserta.

Les desferres d’algun accident de cotxe, para-xocs, fars,
però cap de bicicleta, tan efímer és el nostre pas,
que no deixem cap rastre,
ni de la sang dels nostres morts i ferits,
que per això pinten l’asfalt ben negre.

Ineludibles ulls de gat enclavats a terra,
que em miren des de l’esquerra,
cada cop més grossos i inquisitius,
però no se que em pregunten.

Vaig a inflar les rodes,
8 quilos per centímetre quadrat.
Sóc ciclista de carretera.

23
abc.es

Nacional 340

IMG_20140805_173608
silsdelaselva.wordpress.com

Una cançó passa fugaç davant meu
i un mur d’aire en moviment
que m’atreu cap a la fosca.
M’entrebanco amb els tacons d’agulla,
la meva presó i trepitjo unes floretes
marcides sobre l’asfalt.

Resisteixo mal que puc,
l’embat inclement del Sol,
la pell tota recremada
i el maquillatge esquarterat,
asseguda una estona en la cadira de niló
sota l’ombrel·la foradada.

Els cabells carbonitzats
per les partícules
de milers de tubs d’escapament,
com l’herba seca del voral
i parlo amb les formigues
que s’enfilen per les tiges.

Un altre cotxe que s’atura
a l’entrador del caminal,
més suor acumulada sobre el meu cos exhaurit.
Una altra visita a la màrfega llardosa
entre les runes d’un mas
enmig d’un erm de pollissos d’oliveres.

Aviat s’acabarà l’aigua d’aquesta garrafa.
Vull empassar-me d’un sol glop
tot el monòxid de carboni
que respiro al cap d’un dia,
només així amortitzaria el meu deute sagnant.
Sóc puta de carretera.

Vòrtex

Les paraules que s’evaporen tot just dir-les,
es condensen en un núvol de tempesta
i es precipiten barrejades en un xàfec d’estiu,
si abans una ploma més alta no les atrapa
en el seu vol acrobàtic.

vortex
biggerdot.com
Els pensaments perduts abans d’escriure’ls,
de tan eteris, defugen el paper i els llavis,
i s’escampen incorporis en la infinitud del temps,
on els trobarem en un vòrtex d’idees genials,
quan ja no ens faran cap servei.

 

L’Hotel de Mar

El xipolleig de les onades a l’embarcador de fusta esquitxa la lona de les hamaques a l’ombra d’una figuera olorosa.
Pameles de vels vaporosos cobreixen les pells blanques de frau König i de mademoiselle Flocard i els seus llibres n’oculten les mirades i en dissimulen les converses.
El senyor del canotier, el doctor Perraud, metge de províncies, boquilla d’ambre i escuma de mar, fuma una cigarreta mentre repassa indolent la premsa de fa dos dies.
Alguns hostes juguen al tenis, les seves veus inconnexes s’apaivaguen en l’atmosfera densa del pinar, d’altres passegen pels jardins al recer de les ombrel·les.
Un balandre de veles rojes que retalla l’horitzó, és imaginat en un llenç per herr König, un aristòcrata diletant, des de les roques de l’acantilat. Uns infants juguen amb la sorra de la platja al càrrec de Giacometa, la minyona amb la còfia i el devantal, esmaperduda en el blau marí.

Al menjador, un cambrer espanyol serveix la bullabesa amb pulcritud, avaluat intensament per les senyores i la maldestra cambrera Josephine, que ha vessat el vi als pantalons d’un jove oficial hongarés, s’afanya a eixugar-li amb un tovalló.

L’Hotel resta en silenci després de dinar. Cap activitat tret d’un llunyà dringar de plats a les cuines.
A la suite 402, els infants dormen el seu esgotament mentre herr König xucla amb fruïció el cony de la minyona Giacometa, espatarrada sobre el llit, mirant esmaperduda el blau marí.
Als urinaris de la pista de tenis, el doctor Perraud es fa encular pulcrament pel cambrer espanyol, mentre es belluga la verga, indolent, mirant per una escletxa com la cambrera Josephine s’empala tota l’artilleria del jove oficial hongarés, sota un pi allunyat.
Alienes a tot, mademoiselle Flocard i frau König, sense pamela, assajen a la petita habitació de les golfes, els seixanta-nou moviments de la simfonia dels dits i de les llengües, amerades de suor sobre els bastos llençols de cotó.
La migdiada imposa la seva llei de silenci.

El capvespre reprén l’activitat amb les notes del piano-bar. Converses animades i brindis per que la noticia de l’atemptat contra l’arxiduc d’Àustria, a Sarajevo, no alteri la joia i la pau d’aquell estiueig en família a l’Hotel de Mar.

hotel
methodemargaretmorris.ch

 

Papallona

mano-y-mariposa
psicologiaenlineycoaching.com

La mà oberta,
fulla d’un arbre cansat,
acull una papallona
que s’hi posa confiada,
fins que un moviment l’espanta
i fuig d’una revolada.

La mà tancada,
flor carnívora desganada,
empresona una llibertat
tan efímera com la vida.
Marcida la pols de les ales,
no podrà volar mai més.

La mà estesa,
llosa de pedra al sol de migdia,
veu jugar les papallones
entre les flors de l’espígol,
des de l’inici del temps,
quan arriba l’estiu.

L’ombra del garrofer (a Toni González)

Gerretes de mel regalimen l’almívar que liba una papallona,
polsim brillant a l’ombra del garrofer, batent les ales com ventalls,
ulls compostos de diedres iridiscents que em miren sense veure’m
perquè estic immòbil.

Se’m desenrotlla de la boca una probòscide delirant
amb les notes d’una escala cromàtica.
Arriba encuriosit un gos poeta que em menja de la mà
un grapat de síl·labes seques.

És lo gos d’un amic pintor que em mira sense veure’m
i pinta indolent amb els fluids nacrats
d’una cucafera ferida de banya de bou,
tot tacat de colors impossibles, sobre la closca d’un musclo de riu.

Les olives farcides d’apòstrofs i un cal·ligrama de garnatxa,
s’escalfen sobre la taula.
Em miro sense veure’m, en un mirallet de petxines i cargolins,
la boca plena de gust de garrofa.

Se m’empassa la sorra humida de la ribera
i del melic em surt una font de Montjuïc amb tota la seva esplendor de llums i de colors.
Peixets salats de galeta em roseguen les cascàries.
Tinc ronya als peus.
_20180428_133847