De tanta xafogor
se’m fonen les idees.
Canícula d’agost,
anhelo una tronada,
un xàfec vivificant,
només són idees.
A cop de ronyó,
deshidratat,
pedalo pujant
pel camí pedregós
i m’agafa el deler
d’un grapat de figues,
dolces i una mica sucoses,
les veig,
madures i fresques,
són figues platòniques,
les millors.
Al Pouet de l’Amorós
no em puc encantar,
fa massa aire
i vaig tot suat.
Cara cap avall,
un mur d’escalfor,
trobo una figuera,
esquifida i escadussera,
temporalitat imperfecta
i fugissera.
En menjo dos figues,
massa veroses,
massa seques,
petites i lleteroses,
encara em faran boqueres.
Les fiques de Plató
són més bones,
al menys fins d’aquí
vuit o deu dies.