La llibreta reflectia la buidor del cel lila, sense núvols ni orenetes, damunt el velador de marbre esgrogueït, al terrat  tronat que em feia d’observatori, taller i refugi. Se m’havien esvaït les paraules amb el xerric del tendal foradat que em bressolava, hauria de comprar lubricant per silenciar aquelles barres rovellades.
Encara vaig veure apagar-se la burilla amb una última fumarola, dins el cendrer atapeït.

Al carrer ja no hi jugava la mainada, l’olor sonsa de verdura bullida n’havia emmudit el xivarri, imposant una dictadura galvànica, com si n’augmentés la pressió atmosfèrica insuportablement. Una mica més avall vaig veure la ferreteria. Vaig obrir la porta de fusta acristallada de vidres esberlats, amb un grinyol que em va fer dubtar de si allà hi trobaria el lubricant que buscava. Una llambregada pels prestatges m’ho va respondre, difícilment cap d’aquelles andròmines tindria menys de cent anys.
-Passi, passi, jove.
Va dir la veu que sortia d’un rostre petit rere el taulell folrat de plom. Immòbil i amb el barret de llana vermell, semblava un d’aquells autòmats del Tibidabo que s’hagués engegat amb el soroll de la porta.
-Bon vespre, buscava…
-Passi, passi i no pateixi -em va tallar, saltant del tamboret i guiant-me rere una cortina de sarja -Aquí segur que trobarà allò que necessita -va girar un interruptor de palometa de la paret, que va fer el mateix efecte que si encengués una espelma i va aparèixer un laberint de prestatgeries entre l’atmosfera humida de la rebotiga.
–Trii i remeni i pel preu no es preocupi, el que vostè no s’endugui aquí es quedarà cent anys més. Però allò que toqui s’ho haurà d’emportar perquè ja hi haurà deixat la petja dels seus dits. Segur que li sabrà trobar una utilitat i li traurà la pols acumulada.

Estava estupefacte davant capsetes de cartró engrossides de preposicions i pronoms, prestatges amb rotlles d’analogies i metàfores cobertes de teranyines. Mètriques de rosca antiga que ja no es troben enlloc. Cabassets de palla amb paraules de pagès que desprenien olor de terra i caixes de fusta i de zinc amb els vocabularis dels oficis perduts.
El vell ferreter, que no em treia l’ull de sobre, m’etzibà -Pel preu que val, endugui-s’ho tot amb aquell carretó i així podré tancar la botiga d’una vegada. Vinga home que ja veig com li espurnegen els ulls davant de tanta quincalla!
Jo estava gairebé marejat, de poc no aboco un sac curull de sinònims a l’engròs, quan hi vaig ensopegar i m’obro la cella contra una gran bobina d’aforismes a metres. En la penombra lluentejava la pàtina deslluïda dels rodets dels salms i del cable conductor de les lloances divines i en unes capsetes de llautó, dormien apilades les declaracions d’amor en broques de puntes de vanadi o de diamant, per foradar cors de qualsevol duresa.
Allà on s’acabaven les prestatgeries, una porta acristallada com la del carrer, deixava entrar una llum blavosa del pati interior, vaig veure unes corrioles i politges, penjades amb gruixudes cadenes i ganxos de les bigues del sostre, eren obres literàries per ajudar la humanitat a aixecar grans pesos.
I vaig veure el vell carretó de fusta, amb la roda de ferro i els mànecs lluents de tant fins com els havien deixat totes les mans que l’havien traginat.

Quan em vaig despertar ja era fosc. L’oreig de mar havia amainat i el tendal no bellugava. Tot era silenci i una olor de verdura bullida m’arribava des del carrer i em portava records difusos que potser hauria de posar en paper abans no s’esvaïssin del tot.

Ramon Martí i Alsina. Vista de Barcelona des d’un terrat de la Riera de Sant Joan, 1889