Vols pujar al meu apartament a fer la última? em dius
amb un ultrassó que esberla la copa ja buida,
pudenta i bruta, contra el parabrisa del cotxe.
Fragments de cristall que fereixen els llavis,
que s’entremeten en un bes, regust de sang.

Se m’empassa la tapisseria de vellut, tan flonja,
amb el tremolor peristàltic del ralentí,
la carn estovada de desig i d’incertesa.
Quina mandra despair-me d’este estomac!
i al carrer, quin fred que penja dels fanals!

D’un panteix d’escala estreta a l’abducció del teu pis,
el meu desconcert desguassa en un pot de cervesa poc freda
i refuso el cóc que m’ofereixes, potser no calia beure més.
Quina angúnia perbocar tanta amargor!
però és l’agredolç destí de les massanes.