Un badall d’avorriment, o és de gana?
talla la música, com un mos al pastís.

Viatge eteri cap a les profunditats
d’una perspectiva cavallera.

No és res personal, però el gust dels ous
ja no és com abans, serà pel panís?

Com d’aberrants són aquestes proporcions
i què a prop que sembla el punt de fuga!

Queda una mica de pasta fullada amb crema,
la vols, o me l’acabo jo?

Representació axonomètrica d’un plat
acurullat de paral•leles dolces i cruixents.

Mai recordo que no t’agrada la crema
ni m’espolso les molles dels pantalons.

Però les linies tendeixen a convergir
i ens tornem a allunyar del punt de vista.

Un gos emborna sense parar.
Pots tancar la finestra? gràcies.

Es projecta una perspectiva cònica,
obliqüa i aparentment infinita.

Ara només se sent l’espurnejar
de les bombolles de cava com s’esbraven a la copa.

Volàvem, agafats de la mà
i ens empetitiem plegats, en la distància.

Louis Janmot, Poème de l’âme (16) : Le Vol de l’âme

 

Hi ha silenci al galliner,
lo guirigall s’ha aturat
d’un cop d’aire matiner.

Un pollastre cridaner,
pica un cuc que s’ha trobat
escarbant entre el femer.

La gallina de dalt,
des del seu pal emmerdat,
ha cagat a la de baix.

La gallinassa és lluent,
del raig de sol matusser
que s’escola pel forat.

 

L’abisme és el camí que transita la funambulista
en absolut silenci,
la maroma és la frontera entre el tot i el no res.

El silenci és la inspiració del músic,
un raig de llum l’enlluerna de sobte,
les notes són els graons que l’eleven sobre la quotidianitat.

En un llenç en blanc el pintor hi veu tots els paisatges,
fibres vegetals es superposen en perspectiva,
les pinzellades només vulgaritzen les imatges idealitzades.

Un full de paper japonès passa entre els dits de l’escriptora,
el vertígen de la narració es desencadena,
les paraules són les clavilles per baixar el cingle.

almarbros.com

Diumenge,
l’alba trenca en silenci el fred i l’escampa.
Estampida d’animals macilents amb pell de neoprè,
encerclats per predadors, voraços de la carn eixerreïda.
No hi ha temps entre l’espai de l’ull i la peülla,
pols i terratrèmol de les crineres.
No hi ha espai entre el temps de la dent i l’alarit,
suor i sang a les palpentes.
Xipolleig a les aigües brutes
i el somicar d’alguna víctima desorientada.
A mig matí s’ha acabat la matança
i només els més ràpids pujen al podi
però tots els esquarterats paladejaran la seva agonia
cada dia que passi fins la propera carnisseria.

i.telegraph.co.uk

 

La simplicitat de les rectes és falaç
i el seu ordre, la ficció del geòmetra.
Camina cap a un atzucac indefugible
entre dues paral•leles,
com un gànguil sense esquer.

Sobre el seu cap icosaèdric,
volen hipèrboles empeses
a tota velocitat per un vent rauxat
i paràboles i esferes floten
en una atmòsfera galvànica.

S’atura una mica quan no el veu ningú
i amb la punta del peu,
intenta plasmar el que creu miratges,
sobre la pols que cobreix el pla,
però només li surten polígons i segments.

Transita pel camí alié
fins arribar a una successió d’angles simètrics,
les rectes s’estenen més enllà,
fins a un infinit aparent,
convergint en un punt inexistent.

Escombra els escaires amb les mans
i amb la pols que ha recollit i una mica de pixum,
modela un poliedre matusser,
on s’enfila per sortir per la tangent
d’aquest pla que el circumscriu.

I deixa que el vent del sud li esventi les el•lipses.

michoacano.com.mx

Avui no redactaré cap text.
Les paraules que defugen el paper,
van ser dictades fa molts anys
per un poeta que ja no ho és,
només que ara les recorda
com si fos ahir quan les pensava.
No escriuré cap text,
ni cap lector entendrà aquest esborrall
de frases buides, que no vol explicar res,
perquè no vull gargotejar el paper blanc
amb l’estalzim de velles evocacions.
Ni que volgués, no podria fer-ho,
el quadre més detallat,
mai no pot expressar tots els sentiments
que transmet un simple esbós.

 

Ho reconec,
sóc un onanista dels meus poemes.
Tu no?
M’he passat més de vint anys
tancat en una biblioteca
i no conec cap bibliòfil,
tret dels enamorats
dels seus propis llibres.
Potser sí que he conegut algun pedòfil,
que rima.
M’ho imagino,
pel baf de sarcasme
que exhalen els meus versos.

desmotivaciones.es

El cor d’un poeta no batega,
galopa aixecant pols
de lletres minerals.
No només el cor,
sinó tots els seus òrgans
trontollen de febra xonera.
Al poeta que li batega el cor,
està mort,
com a poeta.

 

Quan s’ha dit tot de l’amor, què busques pe’n terra?
Si els reflexos, los contrallums i les ombres estàn més rebregats que els teus calçotets, sobre què escriuràs ara?
Per que a ningú li fot res ni els teus anhels o si vas calent o mamat, què collons explicaràs?
Esgotats tots los colors, la teua poesia s’ha quedat sense paleta.
Hauràs de fer un pensament i escriure en blanc i negre i amb lletra que no s’entengue, només així, potser, algun altre lletrapollós com tu, s’interesse per la teua obra lamentable.

Fragonard. “L’Inspiration”, 1769