Diumenge,
l’alba trenca en silenci el fred i l’escampa.
Estampida d’animals macilents amb pell de neoprè,
encerclats per predadors, voraços de la carn eixerreïda.
No hi ha temps entre l’espai de l’ull i la peülla,
pols i terratrèmol de les crineres.
No hi ha espai entre el temps de la dent i l’alarit,
suor i sang a les palpentes.
Xipolleig a les aigües brutes
i el somicar d’alguna víctima desorientada.
A mig matí s’ha acabat la matança
i només els més ràpids pujen al podi
però tots els esquarterats paladejaran la seva agonia
cada dia que passi fins la propera carnisseria.

i.telegraph.co.uk