panoramio.com

Viatjo cap a tu
amb l’esperit aquietat,
com ho està un camp llaurat
en la primera llum del dia.
La ment oberta,
com el solc traçat
per la rella d’un arreu
en la terra assaonada.
Preparada per rebre
la llavor de la teva abraçada
que esclatarà en una flor lluent
i madurarà en un fruit recomfortant.

S’acosten i fugen els llums dels cotxes en un monòleg en paral•lel, de blanc i vermell inconstant però inacabable.
Seqüències subliminals tot just acariciades per la retina entumida de la negror del setí.
La solitud es pren un te rera els vidres del Jacques Borel, enlluernada amb els fluorescents que cremen la imatge i s’esmussa les dents amb un tros de llimona que ha trobat al fons de la tassa.
Només se sent, molt llunyana, una caixa registradora.
L’escai del sofà ha obsol•lit la seva comfortabilitat i l’humitat s’escola pels moll dels òssos sense remei.
En tota aquesta estona de silenci no ha arribat a cap conclusió ni tampoc esperava fer-ho.
La solitud se’n torna cap al fred de la nit, gargamell viu de motors, embolicada de gris fosc i reprèn l’edició del seu monòleg, escriptura linial de pneumàtics sobre l’asfalt.

photocase.es

Les hores em marquen, i els quarts i les mitges.
Sagetejo de braços i cames, enclavat al cercle blanc.

Cada quinze cabòries faig un toc de campana,
però cada quart, salto o llisco per no caure en la monotonia.

Amb la suor de l’engranatge potser escriuré un cal•ligrama.
La una, les dues, les tres, la resta no importa, dong dong.

Frisso per saber què mou aquest mecanisme tan exacte com inútil.
La resposta la té un raig de sol que em fereix els ulls i atura el rellotge.

Ingmar Bergman. “Smultronstället” (Maduixes silvestres), 1957

Dofins mulars
ondulant flueixen
lents, en aparença
i desapareixen
en el silenci del blau fosc
quasi negre,
aliens a qualsevol estímul,
indolents, en aparença
i quan s’allunyen fan un crit
de comiat o d’advertència,
el blau fosc fonent a negre,
en un silenci absolut
i buit, en aparença.

oceano.foroactivo.com

S’abraona com un bou cec de ràbia,
aixecant polsegueres inútils amb les peülles,
embesteix amb la testa acotxada
i empitona l’aire tèrbol de les nits càlides,
tota suor, baves i bramits.
La vida és bèstia.

A cops de dimarts, brunyeix palets de riera,
en la llera seca d’una setmana perpètua,
cada cop més profunda entre dos parets inexpugnables
de dissabte i de diumenge,
pols a la boca i la mirada alerta.
La vida és brega.

En la tardor estrenada de vesprades tèbies,
sota una parra de moscatell amestralada,
carrolls de rialles i de paraules
i de fons, el desgorjat d’unes ampolles de cava,
el frec de les fulles i l’olor de la terra.
La vida és bella.

Justo Almela Company. Xiquet sota la Parra, 1905