L’aire és ple de boix humit i de molsa.
En les esquerdes de les roques,
duc amarada la teva olor.

Petjades feixugues als vessants de la mola
i esbarzers d’ungles deleroses,
m’esgarrapen l’esquena i els braços.

Taques daurades de faig i d’auró, al bosc de pi roig.
Ressonen les teves paraules
en les ombries del meu record.

Xipollejen les passes sense aturar-se
davant d’una font cristal•lina.
El teu riure se m’enganxa com el fang a les botes.

L’Antàrtida i els confins del sud
glacen les arquitectures interiors.
Vells marins dormen sobre roques de plom
i els visitants estàtics o errants,
semblen perduts entre les esquerdes d’una glacera.
Quants pingüins caben en un somni?
La negror dels sargassos
ha escampat el crepuscle per les sales.
Castells nivis vora els penyassegats,
naveguen mars procel•losos.

Als santuaris primigenis de la vida i de la mort,
els homes-déu fan sonar flautes de tíbies humanes,
aplaquen els esperits dels avantpassats
afamats de venjançes oblidades.
Les passes s’arrosseguen per la moqueta,
intimidades per l’esguard esquerp
d’iguanes de plata que habiten mars de mercuri.

A l’Àfrica, els antílops estripen el vellut de la sabana.
Cada angle de visió, torna una impressió canviant
dels contorns i de les formes.
L’home-animal ataülla la presa.
Les mans exploren volums en el buit,
com si apartessin els pàmpols d’una selva inextricable.
En una clariana entre els arbres,
la venus de caoba lluent, alleta un nadó,
alerta de qualsevol soroll entre les fulles.
Boira que és fum dels munts de fem de les vaques.
El lleopard mira a la càmara i l’aigua mira al lleopard.
Viatja el somni desert enllà, flotant sobre les dunes.

Les terres del nord ressonen de murmuris esvaïts.
Vertigen de l’horitzó entre els plafons.
Pastors de rens en transhumància sobre el blanc profund
mengen carn seca de ren, sota les mantes de llana de ren.
Beuen llet calenta de ren, dintre la iurta de pell de ren.
Rostres esquarterats pel fred i per la llum implacable del glaç infinit.
Avancem sense voler, perquè ens costar abandonar cada paradís.

L’Amazònia contra les parets grises.
L’home-vegetal enfilat a l’arbre del pa
s’ha mimetitzat entre els contrastos de les lianes.
Reflexos furtius als vidres
captiven la nuesa de les dones zo’é sobre les palmes,
la sensualitat de la noia que es pinta la pell,
la indolència de les dones banyant-se al torrent.
Un riu arrissat de caimans,
els seus ulls són espurnes de llum al capvespre tropical.
Dues cacatues volen en la dimensió dels somnis.

Camina el verd, gris amunt, guspires del dia.
Blanc deixat anar sobre el marró de qualsevol manera.
El groc s’ho mira fixament, arrepenjat en el blau.
Farà un tomb amb arrogància fins que el vermell el destronarà.
Fugaçment, abans que el negre s’escampi des d’una safata argentada.

Tampoc avui hi ha llum a la finestra.
Les passes es perden carrer avall,
barrejant-se amb les veus que surten d’un bar.
La llum groguenca s’escampa
sobre les llambordes mullades,
l’olor de cafè i de tabac, impregna la boirina.
Un dijous de novembre a les vuit del vespre,
ningú passeja a la vora del mar.