Diumenge,
l’alba trenca en silenci el fred i l’escampa.
Estampida d’animals macilents amb pell de neoprè,
encerclats per predadors, voraços de la carn eixerreïda.
No hi ha temps entre l’espai de l’ull i la peülla,
pols i terratrèmol de les crineres.
No hi ha espai entre el temps de la dent i l’alarit,
suor i sang a les palpentes.
Xipolleig a les aigües brutes
i el somicar d’alguna víctima desorientada.
A mig matí s’ha acabat la matança
i només els més ràpids pujen al podi
però tots els esquarterats paladejaran la seva agonia
cada dia que passi fins la propera carnisseria.

i.telegraph.co.uk

La simplicitat de les rectes és falaç
i el seu ordre, la ficció del geòmetra.
Camina cap a un atzucac indefugible
entre dues paral•leles,
com un gànguil sense esquer.

Sobre el seu cap icosaèdric,
volen hipèrboles empeses
a tota velocitat per un vent rauxat
i paràboles i esferes floten
en una atmòsfera galvànica.

S’atura una mica quan no el veu ningú
i amb la punta del peu,
intenta plasmar el que creu miratges,
sobre la pols que cobreix el pla,
però només li surten polígons i segments.

Transita pel camí alié
fins arribar a una successió d’angles simètrics,
les rectes s’estenen més enllà,
fins a un infinit aparent,
convergint en un punt inexistent.

Escombra els escaires amb les mans
i amb la pols que ha recollit i una mica de pixum,
modela un poliedre matusser,
on s’enfila per sortir per la tangent
d’aquest pla que el circumscriu.

I deixa que el vent del sud li esventi les el•lipses.

michoacano.com.mx

Avui no redactaré cap text.
Les paraules que defugen el paper,
van ser dictades fa molts anys
per un poeta que ja no ho és,
només que ara les recorda
com si fos ahir quan les pensava.
No escriuré cap text,
ni cap lector entendrà aquest esborrall
de frases buides, que no vol explicar res,
perquè no vull gargotejar el paper blanc
amb l’estalzim de velles evocacions.
Ni que volgués, no podria fer-ho,
el quadre més detallat,
mai no pot expressar tots els sentiments
que transmet un simple esbós.