Tant d’amor m’has donat,
o al menys jo ho recordo així,
que el suc càlid a la pell,
s’escampa, espés i blanquí
pel ventre, atrapat pels pèls.
Però igual que el teu esguard
se m’esvaeix dels anhels,
degota fred rajolí,
flairent i clarificat,
pel maluc, amb un calfred,
fins al llençol rebregat.
Fa olor d’un amor hialí,
entre el sostre i la paret,
sobre un catre atrotinat,
sadollat l’enyor mesquí.
 |
| digital.nuestrodiario.com |
Les hores em marquen, i els quarts i les mitges.
Sagetejo de braços i cames, enclavat al cercle blanc.
Cada quinze cabòries faig un toc de campana,
però cada quart, salto o llisco per no caure en la monotonia.
Amb la suor de l’engranatge potser escriuré un cal•ligrama.
La una, les dues, les tres, la resta no importa, dong dong.
Frisso per saber què mou aquest mecanisme tan exacte com inútil.
La resposta la té un raig de sol que em fereix els ulls i atura el rellotge.
 |
| Ingmar Bergman. “Smultronstället” (Maduixes silvestres), 1957 |
Dofins mulars
ondulant flueixen
lents, en aparença
i desapareixen
en el silenci del blau fosc
quasi negre,
aliens a qualsevol estímul,
indolents, en aparença
i quan s’allunyen fan un crit
de comiat o d’advertència,
el blau fosc fonent a negre,
en un silenci absolut
i buit, en aparença.
 |
| oceano.foroactivo.com |
Un orgue estrident
ressona per la ciutat
quan cau la fosca.
Papers s’enlairen,
giravolten i cauen,
joguets del mestral.
 |
| garciguti.blogspot.com |
Un, dos mil•límetres potser,
de distància entre tots dos,
el gruix de la mina d’un llapis
que dibuixa en el paper
els apunts al natural
d’un paisatge fugisser.
I malgrat ser tant a prop,
són distintes dimensions
en les que existim tu i jo.
Jo romanc en el paper,
sota un arbre, dibuixant
i tu viatges en 3D,
dins d’un traç en espiral,
a la punta del meu llapis,
guiat per la teva mà.
 |
| The Lake House |
Me faràs tornar panera,
li deia la iaia al nét,
cofoïa del seu xiquet,
encisador i trapella.
Ara a la iaia recorda
com un àngel esvaït,
amb el devantal sorgit
i el monyo de saragatona.
La nineta dels seus ulls,
el refugi en la desfeta,
un esperit revoler,
mai un retret ni una queixa.
Llegeixo encara com el nen
que volia ser el subjecte de les novel.les
de Salgari, de Pedrolo, de Verne o de Carbó,
navegar verbs sense rumb
entre les pàgines que passaven
amb tràngols i galernes.
Avui vull sentir-me
l’objecte directe dels teus versos,
abandonat el meu batec a la teva mà.
Et llegeixo i vull saber-me
entre les teves paraules i galopar,
els adjectius al vent,
sobre la pantalla de cristall líquid
fins esquerdar-la.
S’abraona com un bou cec de ràbia,
aixecant polsegueres inútils amb les peülles,
embesteix amb la testa acotxada
i empitona l’aire tèrbol de les nits càlides,
tota suor, baves i bramits.
La vida és bèstia.
A cops de dimarts, brunyeix palets de riera,
en la llera seca d’una setmana perpètua,
cada cop més profunda entre dos parets inexpugnables
de dissabte i de diumenge,
pols a la boca i la mirada alerta.
La vida és brega.
En la tardor estrenada de vesprades tèbies,
sota una parra de moscatell amestralada,
carrolls de rialles i de paraules
i de fons, el desgorjat d’unes ampolles de cava,
el frec de les fulles i l’olor de la terra.
La vida és bella.
 |
| Justo Almela Company. Xiquet sota la Parra, 1905 |
Amb ingredients naturals i si pot ser del terreny,
farem un sofregit a foc lent,
d’idees tamisades, amb una mica de sentiment,
ben picadet per no trobar-ne els trossos.
De carn, la bèstia no importa
mentre fos escorxada amb les fantasies satisfetes,
tallada a bocins per a que no revifi
i que no deixi pèls a les paraules,
que després hom s’hi ennuega.
Si és animal marí, que sigui marisc ben fresc,
refuseu tot lo pudent per molt que us entri pels ulls
i el de closca, ben obert, sense secrets ni atzucacs,
ja fareu jocs de parèmies o si preferiu de mans,
quan acabeu de dinar.
De verdura en posarem segons l’època de l’any,
bajoques, fesoles, pèsols o carxofes
i cargols, que no són verdura però només mengen herba
i són d’amagar-se dins sa crosta retorçada,
com gairebé tots els poetes.
Més que rimar, tots aquests ingredients
el que han de fer és lligar bé, sense arribar a festejar,
a veure si ens trobarem la bajoca i el catxel
ficant més suc del que cal.
El foc ha de ser de llenya, com les flames de l’infern,
que el foc celestial no crema, ni escalfa, ni encén.
La llenya de taronger, que duu l’olor del llevant,
més que menjar una paella, us la farà recitar.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.