blogs.21rs.es

Comença la funció.

La carpa del circ està ben atapeïda d’un públic entregat.
L’orquestrina del palc executa melodies i ritmes trepidants i familiars.
Repic de timbal, un cercle de llum il•lumina la cortina de vellut i lluentons i apareixen els acròbates fent saltirons fins al centre de la pista.
Gràcilment s’enfilen per les maromes després de saludar i deslliurar-se de les capes brillants, joves de cuixes tornejades i pits contundents.
Oooooh, quin esglai, un aplaudiment entusiasta quan cauen sobre la xarxa.

Els bancs es reparteixen els diners de tots els ciutadans amb la connivència dels polítics.

I l’orquestrina no s’atura. La troupe dels pallassos arrenca riallades a cops de merengue i sabatot. Què graciosos, culades a terra i ensopegades amb una ratlla de llapis.
Algun voluntari?

Els serveis públics aixecats amb l’esforç de tots, són privatitzats per a benefici d’uns pocs.

Les senyoretes passen entre el públic venent garapinyats i numerets per la rifa.
Si no en compres, no et tocarà.

Això és la democràcia, votar cada quatre anys i la resta muts i a la gàbia o et fotran garrotada.

Actuen els malabars.
Tres, quatre, cinc, sis masses volant per l’aire. S’intercanvien torxes enceses sense por al perill.
La gent embadalida aplaudeix fins que li fan mal les mans.

Els mitjans de comunicació manipulen tota la informació al servei dels poderosos.

Ara entren els equilibristes, pausadament i solemne.
Elegants amb els seus leotards i armilles daurades, construeixen castells a l’aire i la grada batega en un silenci respectuós fins esclatar en una gran ovació.

El polítics es corrompen amb una facilitat pasmosa, viuen en un núvol de privilegis per sobre de la societat.

Mitja part.
Tothom surt a comprar una bossa de crispetes i un refresc a preu de caviar iranià i xampany francès. Quan tornen al seu seient, la pista és una gran gàbia amb tarimes i cercles de ferro.
Quin canguelo!
El domador i la domadora comproven la solidesa del tancat i el neguit s’estén entre el respectable. S’obre el passadís de les feres, el cor en un puny quan entren les bèsties grosses i lentes, els ulls vidriosos i ocupen a cop de fuet les seves peanyes. Un gruny obedient esgarrifa la concurrència.
Quanta valentia!

Atiar d’instint atàvic del nacionalisme resulta un gran instrument de manipulació de masses.

Ah, el sorteig! el 39 podrà visitar gratuïtament el elefants encadenats entre el tuf de les seves bostes. Quina sort!

La funció ja s’ha acabat, la gran família del circ desfila per la pista al ritme de la música i saluda un públic entusiasmat que va passant, enduent-se les espurnes de colors i la musiqueta cap a casa.

Mantenir el poble en la inòpia, creant elits del coneixement, és un sistema molt eficaç de control social.

Que no s’aturi l’espectacle!

L’espurna dels teus cants
va inflamar els nostres encenalls
d’amor i de lluita en una foguera abrasadora.

Va ser un foc fatu
perquè només es van consumir els anhels
i alguns entre nosaltres.

Encara veig el seu resplendor en el caliu
que m’escalfa les nits i les albades, vell poeta amb guitarra.
Tu segueixes cantant, més vell i més savi.

T’escolto com si fossis un filòsof grec,
mentre contemplo el munt de desperdicis per cremar,
que no para de créixer.

Em pregunto qui portarà la torxa.
Amb gust escamparé amb les mans
les brases que encenguin aquest incendi inevitable.