Memòries d’un sintagma nominal

Una vegada hi havia un petit sintagma nominal que deambulava perdut per una oració tortuosa i llarga. Estava desorientat i cansat i no trobava el seu lloc enmig d’aquell batibull de mots altissonants. Els altres sintagmes l’empenyien o l’estiraven al seu costat, algun fins i tot el masegava per fer-li canviar el nombre o el gènere, però a ell li resultaven incòmodes aquestes relacions sintagmàtiques i defugia juxtaposicions, parataxi i concordances, tant com podia.
Un vespre, buscant un recer per passar la nit, va veure un munt d’adjectius refusats i li va semblar un lloc perfecte, calent, lleuger i segur, on cap estructura sintàctica aniria a emprenyar-lo. S’hi va esmunyir a sota amb agilitat i la seva sorpresa va ser gran en trobar-se dintre un cau de preposicions.
Esvalotades, corrien amunt i avall i entre les restes dels adjectius, sortien de rere les carcasses dels epítets o saltaven des dels munts de detritus qualificatius, xisclant i rient, enjugassades. El sintagma es sentia cohibit davant tant rebombori i quan era a punt de sortir del cau el van envoltar formant una rotllana compacta que no podia eludir. En veure’el una mica espantat, la primera d’elles li va dir –petit sintagma, no temis res de nosaltres, les preposicions, que no et farem cap mal. Et pots quedar si vols i jugar amb nosaltres quan et vingui de gust, que no t’hi obligarem.
El petit sintagma nominal va acceptar la invitació i així va ser com va anar coneixent totes les preposicions i jugaven plegats a tota hora.
Un matí com qualsevol altre, mentre dormien arraulides sota la parallofa, una ventada es va endur d’una revolada tots els adjectius obsolets. Totes van córrer a amagarse entre les restes arcaïques de mots inusuals però el petit sintagma i la primera preposició, abraçats i endormiscats encara, no s’en van adonar a temps per sostreure’s a la mirada inquisitiva dels sintagmes verbals, adverbials i adjectivals que els escrutaven amb una barreja d’enveja i cobdícia. Ja era tard per fugir, es van aixecar agafats de la mà, molt dignament i van avançar a poc a poc, a l’hora que els altres sintagmes s’apartaven al seu pas, admirats del capteniment altiu i confiat d’aquest sintagma preposicional que iniciava un nou viatge, seguint el rumb que li dictava la seva pròpia semàntica, lluny d’estructures encarcarades, cap a l’horitzó que dibuixava el full de paper.

1417539023059
laboiteverte.fr

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s