Respira sorollosament, indolent,

l’aigua freda del safareig a la cara.
Retrata el pensament, diletant,
a paupons en la foscor, no hi fa res.
Amuntega les excuses com trastes vells,
i alguna entre totes reeixirà.
Entretant ja se li acudirà alguna falòrnia
per sortir de l’atzucac on ell tot sol s’ha ficat.Ofrena al cel la flama mística de miasmes
en cremadors inoxidables.
Deambula laberints arcans de canonades
entre dipòsits esfèrics de misteris liqüats.
Observa com previsibles ocells tornassolats
habiten poliedres entre lletades de quitrà ondulant.

No caldria tant desfici ni tant cripticisme,
ja li han dit i com qui sent ploure.
Evoca l’olor de gerani, de garrofes, de llenya a mig cremar
en la gelor romàtica d’un maset esquerdat.
Assaboreix la calidesa del riure i les veus familiars
en una freqüència inaudible fins i tot per als gossos.
Hi ha dies que trien el seu propi destí i és inútil oposar-s’hi,
llisquen diligents cap a la nit com per una pista de bobsleigh.