Les roses exhalaven l’olor que l’oreig li portava,
però dormia.
Li arribaven els cants d’uns infants refilant dolces melodies
i dormia.
Les mans estimades i els llavis encesos l’amanyagaven.
Dormia.
I no obstant va sentir un perfum, unes veus i unes carícies,
quan dormia.
 |
| Louis Janmot. Le poème de l’âme. Le printemps. 1854 |
