Les roses exhalaven l’olor que l’oreig li portava,
però dormia.

Li arribaven els cants d’uns infants refilant dolces melodies
i dormia.

Les mans estimades i els llavis encesos l’amanyagaven.
Dormia.

I no obstant va sentir un perfum, unes veus i unes carícies,
quan dormia.

Louis Janmot. Le poème de l’âme. Le printemps. 1854