Emprendre el camí, fer una passa i una altra i no aturar-se.
Sentir el mossec de la pedra sota el peu i deixar-la en el seu jaç.
Respirar l’alè de l’herba i no gosar xafar-ne un bri.
Flairar la flor que embriaga, sense ni tant sols tocar-la.
I no mirar enrere fins que la carena oculti l’origen del viatge
i no aturar-se, perquè el camí s’acaba allà on es deturen les passes.