A la serra del boix, la pedra sap quan va néixer aquest planeta. Recorda el pas dels eons i la petja dels ancestres, guardiana de coneixements arcans i de totes les llengües que s’han escrit.

A la serra del boix, la planta pensa els fluxes tel·lúrics de la terra i de l’aigua. Reflexiona les masses d’aire i les pressions atmosfèriques, analitza eclipsis i conjuncions de planetes, ella, que estima la música de les estrelles i que porta els cicles lunars en la seva essència.

A la serra del boix, l’animal sent el dolor de la pèrdua i l’alegria de l’aplegament i tria entre la serenor i el desfici. Construeix imaginaris d’odi, de ràbia, d’amor, de desconsol o esperança, amb els quals basteix realitats sovint cruels i sempre ineludibles.

A la serra del boix, l’humà imagina móns paral·lels, reencarnacions i paradisos, impostant al sacerdot, al científic i al diletant. Pressuposa olimps i purgatoris, conjectura planetes habitats en galàxies remotes o es figura parnassos atapeïts de muses.

A l’univers, algun animal amb màscara, intueix que qualsevol déu és una llarguíssima, única i bella fòrmula química.