Visc en un limbe
i des d’aquesta obaga
no veig mai el cel.

Tan sols una llum
filtra la nervadura,
verda i difosa.

Tal com vaig menjant,
la casa se’m va arrupint
i es fa més fosca.

Ni hi plou ni hi fa sol
i no penso treure el cap
per esbrinar-ho.

Em creia a recer,
al revers de la fulla,
però el vent m’ha traït.

M’hi trobo molt bé
a casa, però pel meu gust
hi ha massa pugons.