Autor: pacomurall

Perspectives

/ pacomurall

Un badall d’avorriment, o és de gana?
talla la música, com un mos al pastís.

Viatge eteri cap a les profunditats
d’una perspectiva cavallera.

No és res personal, però el gust dels ous
ja no és com abans, serà pel panís?

Com d’aberrants són aquestes proporcions
i què a prop que sembla el punt de fuga!

Queda una mica de pasta fullada amb crema,
la vols, o me l’acabo jo?

Representació axonomètrica d’un plat
acurullat de paral•leles dolces i cruixents.

Mai recordo que no t’agrada la crema
ni m’espolso les molles dels pantalons.

Però les linies tendeixen a convergir
i ens tornem a allunyar del punt de vista.

Un gos emborna sense parar.
Pots tancar la finestra? gràcies.

Es projecta una perspectiva cònica,
obliqüa i aparentment infinita.

Ara només se sent l’espurnejar
de les bombolles de cava com s’esbraven a la copa.

Volàvem, agafats de la mà
i ens empetitiem plegats, en la distància.

Louis_Janmot_-_Poème_de_l'âme_16_-_Le_Vol_de_l’âme
Louis Janmot, Poème de l’âme (16) : Le Vol de l’âme

 

La flor del cactus

/ pacomurall

El alba desgarra unos retazos de nubes lechosas que enturbian la sierra,
igual que los sueños opresivos se desvanecen un poco con la proximidad del día.
No es una vigilia, sino la duermevela de los insomnes, un vagar por los espacios
oníricos con los ojos abiertos.

Una flor de cactus se abre a la luz de la luna y esparce su perfume dulzón, como de puta vieja, por el pequeño jardín.
Todavía veo tu culo en mi mano y flota en mis neuronas el olor de tu coño anhelante, cuando estábamos sentados en la bancada de piedra de la plazoleta, hace apenas cinco minutos.

Se ha terminado el café, pero la taza aún está caliente encima de la mesita. No hay que dejarla enfriar hasta vaciar la cafetera, luego, la excitación enmascarará a la desidia.
Puede que hoy no salga el sol. Mejor. Será como llevar pegadas las sábanas y tu recuerdo, hasta que vuelva a verte, esta noche.

florcactus
foto de: Violeta de mil colores
flickr.com/photos/itafloress/5098055859/

 

Gènesi, de Sebastião Salgado

/ pacomurall

L’Antàrtida i els confins del sud
glacen les arquitectures interiors.
Vells marins dormen sobre roques de plom
i els visitants estàtics o errants,
semblen perduts entre les esquerdes d’una glacera.
Quants pingüins caben en un somni?
La negror dels sargassos
ha escampat el crepuscle per les sales.
Castells nivis vora els penyassegats,
naveguen mars procel•losos.

Als santuaris primigenis de la vida i de la mort,
els homes-déu fan sonar flautes de tíbies humanes,
aplaquen els esperits dels avantpassats
afamats de venjançes oblidades.
Les passes s’arrosseguen per la moqueta,
intimidades per l’esguard esquerp
d’iguanes de plata que habiten mars de mercuri.

A l’Àfrica, els antílops estripen el vellut de la sabana.
Cada angle de visió, torna una impressió canviant
dels contorns i de les formes.
L’home-animal ataülla la presa.
Les mans exploren volums en el buit,
com si apartessin els pàmpols d’una selva inextricable.
En una clariana entre els arbres,
la venus de caoba lluent, alleta un nadó,
alerta de qualsevol soroll entre les fulles.
Boira que és fum dels munts de fem de les vaques.
El lleopard mira a la càmara i l’aigua mira al lleopard.
Viatja el somni desert enllà, flotant sobre les dunes.

Les terres del nord ressonen de murmuris esvaïts.
Vertigen de l’horitzó entre els plafons.
Pastors de rens en transhumància sobre el blanc profund
mengen carn seca de ren, sota les mantes de llana de ren.
Beuen llet calenta de ren, dintre la iurta de pell de ren.
Rostres esquarterats pel fred i per la llum implacable del glaç infinit.
Avancem sense voler, perquè ens costar abandonar cada paradís.

L’Amazònia contra les parets grises.
L’home-vegetal enfilat a l’arbre del pa
s’ha mimetitzat entre els contrastos de les lianes.
Reflexos furtius als vidres
captiven la nuesa de les dones zo’é sobre les palmes,
la sensualitat de la noia que es pinta la pell,
la indolència de les dones banyant-se al torrent.
Un riu arrissat de caimans,
els seus ulls són espurnes de llum al capvespre tropical.
Dues cacatues volen en la dimensió dels somnis.

sebastiao
L’exposició, al CaixaFòrum,
http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/genesis_ca.html

Rose y el mar

/ pacomurall

Cada vegada que vaig a la costa, me retrobo amb lo paisatge domèstic de la badia, les salines, la Tancada i no puc evitar d’aturar-me un ratet, com si volgués dir-li alguna cosa o escoltar-lo, per si em parlava.
La mar de fora, avui embravida, amera lo Trabucador de bromeres i t’escarritxa la cara de sal i d’arena.
La mar de dins, sembla una bassa. La pontona domés se gira de popa, lentament, quan la vaig a retratar.
Comença a caure una pluja fina, hauré d’anar passant o acabaré xop i gelat.

rose

Rose y el mar.
Una barca se mece a lo lejos, en una deriva inmóvil, como un perro fiel que vagabundea siempre cerca de su casa.
La primera lluvia fina de otoño nos reúne bajo su velo vivificante, a la barca, a Rose, al perro y a mí. Pero tendré que salir de este ensueño y ponerme a pedalear, rápido, para que mis huesos empapados vuelvan a entrar en calor.

Colors vius

/ pacomurall

Camina el verd, gris amunt, guspires del dia.
Blanc deixat anar sobre el marró de qualsevol manera.
El groc s’ho mira fixament, arrepenjat en el blau.
Farà un tomb amb arrogància fins que el vermell el destronarà.
Fugaçment, abans que el negre s’escampi des d’una safata argentada.

DSC_0212

 

Lo pal del galliner

/ pacomurall

Hi ha silenci al galliner,
lo guirigall s’ha aturat
d’un cop d’aire matiner.

Un pollastre cridaner,
pica un cuc que s’ha trobat
escarbant entre el femer.

La gallina de dalt,
des del seu pal emmerdat,
ha cagat a la de baix.

La gallinassa és lluent,
del raig de sol matusser
que s’escola pel forat.

galliner

 

Horror vacui

/ pacomurall

L’abisme és el camí que transita la funambulista
en absolut silenci,
la maroma és la frontera entre el tot i el no res.

El silenci és la inspiració del músic,
un raig de llum l’enlluerna de sobte,
les notes són els graons que l’eleven sobre la quotidianitat.

En un llenç en blanc el pintor hi veu tots els paisatges,
fibres vegetals es superposen en perspectiva,
les pinzellades només vulgaritzen les imatges idealitzades.

Un full de paper japonès passa entre els dits de l’escriptora,
el vertígen de la narració es desencadena,
les paraules són les clavilles per baixar el cingle.

horror
almarbros.com

Llambordes mullades

/ pacomurall

Tampoc avui hi ha llum a la finestra.
Les passes es perden carrer avall,
barrejant-se amb les veus que surten d’un bar.
La llum groguenca s’escampa
sobre les llambordes mullades,
l’olor de cafè i de tabac, impregna la boirina.
Un dijous de novembre a les vuit del vespre,
ningú passeja a la vora del mar.

llambordes

 

Vergonya

/ pacomurall

Filferro punxenc a sis metres d’alçada.
Gana, set i extenuació.
Talls a les mans i a la cara i els ossos trencats.
Patiment i dolor
Tota una vida fugint de la misèria.
Por i desesperació.
Forat sis, un ferro del dos vora el green.
Fàstic i vergonya.

vergonya
 blogs.elpais.com

 

Peònies

/ pacomurall / 3 comentaris

Amiga meva, quan t’arribin aquestes lletres, amb sort,
encara les impregnarà l’olor dels pètals entre el paper.
Són les peònies que vam plantar plegats a la vora de l’arjub,
ara fa cosa d’un any, abans que marxessis de casa.
Vull que t’embolcallin de records i que et transportin fins
aquesta cabana del bosc, on no faig més que esperar-te.
T’espero quan et penso, quan t’escric i quan et dormo
i quan no t’espero, arribes a mi amb una brisa boscana.
Si la seva olor deliciosa se t’esvaeix entre les mans,
compartiràs una petita part de la meva nostàlgia.
He collit aquests pètals per tu, però per gaudir la bellesa de les flors,
hauràs de visitar aviat el teu amic, a la cabana del bosc,
perquè la nostàlgia pot ser tan bella com una flor, només si és igual d’efímera.

peonies