Amiga meva, quan t’arribin aquestes lletres, amb sort,
encara les impregnarà l’olor dels pètals entre el paper.
Són les peònies que vam plantar plegats a la vora de l’arjub,
ara fa cosa d’un any, abans que marxessis de casa.
Vull que t’embolcallin de records i que et transportin fins
aquesta cabana del bosc, on no faig més que esperar-te.
T’espero quan et penso, quan t’escric i quan et dormo
i quan no t’espero, arribes a mi amb una brisa boscana.
Si la seva olor deliciosa se t’esvaeix entre les mans,
compartiràs una petita part de la meva nostàlgia.
He collit aquests pètals per tu, però per gaudir la bellesa de les flors,
hauràs de visitar aviat el teu amic, a la cabana del bosc,
perquè la nostàlgia pot ser tan bella com una flor, només si és igual d’efímera.