Un, dos mil•límetres potser,
de distància entre tots dos,
el gruix de la mina d’un llapis
que dibuixa en el paper
els apunts al natural
d’un paisatge fugisser.
I malgrat ser tant a prop,
són distintes dimensions
en les que existim tu i jo.
Jo romanc en el paper,
sota un arbre, dibuixant
i tu viatges en 3D,
dins d’un traç en espiral,
a la punta del meu llapis,
guiat per la teva mà.
 |
| The Lake House |
Me faràs tornar panera,
li deia la iaia al nét,
cofoïa del seu xiquet,
encisador i trapella.
Ara a la iaia recorda
com un àngel esvaït,
amb el devantal sorgit
i el monyo de saragatona.
La nineta dels seus ulls,
el refugi en la desfeta,
un esperit revoler,
mai un retret ni una queixa.
Llegeixo encara com el nen
que volia ser el subjecte de les novel.les
de Salgari, de Pedrolo, de Verne o de Carbó,
navegar verbs sense rumb
entre les pàgines que passaven
amb tràngols i galernes.
Avui vull sentir-me
l’objecte directe dels teus versos,
abandonat el meu batec a la teva mà.
Et llegeixo i vull saber-me
entre les teves paraules i galopar,
els adjectius al vent,
sobre la pantalla de cristall líquid
fins esquerdar-la.
Els neons publicitaris il•luminen mirades fugaçes a la porta del teatre,
fan llambregades sorrudes sobre els vestits lluents de les dones, la nit de l’estrena.
Alguns (re)coneguts intercanvien pampallugues de petons esquerps i algunes besades d’atrezzo ben acolorides.
Elles es fan carícies intermitents i es perden en un espurneig sorollós d’amanyacs,
reflectides a la vorera mullada, sota el brunzit dels neons.
arxiufotografic.bcn.cat
S’abraona com un bou cec de ràbia,
aixecant polsegueres inútils amb les peülles,
embesteix amb la testa acotxada
i empitona l’aire tèrbol de les nits càlides,
tota suor, baves i bramits.
La vida és bèstia.
A cops de dimarts, brunyeix palets de riera,
en la llera seca d’una setmana perpètua,
cada cop més profunda entre dos parets inexpugnables
de dissabte i de diumenge,
pols a la boca i la mirada alerta.
La vida és brega.
En la tardor estrenada de vesprades tèbies,
sota una parra de moscatell amestralada,
carrolls de rialles i de paraules
i de fons, el desgorjat d’unes ampolles de cava,
el frec de les fulles i l’olor de la terra.
La vida és bella.
 |
| Justo Almela Company. Xiquet sota la Parra, 1905 |
Amb ingredients naturals i si pot ser del terreny,
farem un sofregit a foc lent,
d’idees tamisades, amb una mica de sentiment,
ben picadet per no trobar-ne els trossos.
De carn, la bèstia no importa
mentre fos escorxada amb les fantasies satisfetes,
tallada a bocins per a que no revifi
i que no deixi pèls a les paraules,
que després hom s’hi ennuega.
Si és animal marí, que sigui marisc ben fresc,
refuseu tot lo pudent per molt que us entri pels ulls
i el de closca, ben obert, sense secrets ni atzucacs,
ja fareu jocs de parèmies o si preferiu de mans,
quan acabeu de dinar.
De verdura en posarem segons l’època de l’any,
bajoques, fesoles, pèsols o carxofes
i cargols, que no són verdura però només mengen herba
i són d’amagar-se dins sa crosta retorçada,
com gairebé tots els poetes.
Més que rimar, tots aquests ingredients
el que han de fer és lligar bé, sense arribar a festejar,
a veure si ens trobarem la bajoca i el catxel
ficant més suc del que cal.
El foc ha de ser de llenya, com les flames de l’infern,
que el foc celestial no crema, ni escalfa, ni encén.
La llenya de taronger, que duu l’olor del llevant,
més que menjar una paella, us la farà recitar.
La Barbie arrossega el desconsol amb la seva melena rossa, nua sobre el seu cavall descomunal, com una Lady Godiva de policlorur de vinil, mentre el Kent sadolla els seus instints de macarra amb la guarra de la Nancy, darrera l’escalèxtric.
Els titelles reciten poesia per la finestra del teatret de cartró, però el públic no s’els escolta.
El peluix esgarrapa amb l’urpa el cul d’una guitarra sense cordes i esmussa la fada bona, que li riu totes les gràcies, encavalcada al seu damunt.
Els legos i els playmobils s’esbatussen cruentament i es desmembren en un clic-clac eixordador.
L’Action Man i el Madelman es miren dolçament, sota els últims raigs de sol, dalt del clos del Fort Comansi.
Quan se sent la clau al pany, es fa un silenci pesant, les veus infantils s’escampen per tots els racons de la casa.
S’han acabat les vacances, per tothom.
 |
| tecnosegura.net |
Era un home barroer que passejava la seva ombra contra la bugada estesa al sol i al vent, entre dos pals assocats a terra i un filferro destensat.
Els llençols com orejaven, el van embolicar i en desfer-se de l’abraçada, se’n va adonar de que li havien furtat l’ombra, que ara saltava i ballava de plec en revora.
L’ home s’allunyà tot dessolat i capcot com caminava, plorant la seva dissort, va veure créixer als seus peus un lleu espectre de pols i al seu esperit, un alleujament gros.
Tot plegat, va ser una trapelleria de la bugada, per tornar-li la poesia.
 |
| rendermagazine.com.mx |
Escriurem entre tots dos
un dolç poema visual.
Resseguiré amb les ungles el teu cos
i les enclavaré on el mots em dictin punts i comes.
El ritme del teu estremiment
es contindrà en l’angoixa de les paraules
i galoparà en les doloroses pauses.
Llegirem aquests versos de la pell
i amb les dents plenes de sang,
m’escariaràs a la carn
els guions tipogràfics del nostre diàleg,
que brollarà confús entre xiscles i gemecs.
 |
| reddit.com |
Serra de Pàndols,
grapats d’òssos calcinats,
amagats entre argilagues,
en terra erma.
Una atmòsfera diàfana
apropa tots els verds de les pinades.
Sastres, mestres i fusters,
descalços i morts de gana i de set,
carreguen fusells, obusos i morters,
en terra erma.
L’aigua clara d’un riuet,
reflexa espurnes de plata entre les gorgues.
Clots profunds de trinxeres
que són tombes
i cràters de les explosions,
en terra erma.
L’aire porta l’olor
del romer i la farigola.
Munts de metralla,
trossos de ferro esmolats
i bombes rovellades sense esclatar,
en terra erma.
Els xiquets van d’excursió
i un abellot negre i groc,
juga a fet i amagar
amb l’ombra de la ginesta.
 |
| pirineos3000.com |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.