Xafogor. I el cel,
són les onades grises
d’un mar al revés.
Del blanc al negre
El tro m’espanta.
Al teu braç, una gota
i sento un calfred.
En tierra baldía
no crece la espiga.
Con agua bendita,
simiente podrida.
Las manos vacías,
son la muerte en vida.
La obediencia debida,
voluntat vencida.
La apresurada huida,
laberinto sin salida.
Levanta la vista
a la luz del día.
Rompe la mentira
de la ideología.
Encierra a la jauría
en su sucia guarida.
Pon la utopía
en tu punto de mira.
Tú eres el guía
de tu propia vía.
 |
| La fiumana (Il quarto stato), 1895-96. Giuseppe Pellizza da Volpedo |
Les banyes del delta de l’Ebre
són los norais d’un moll
a on hi trinquem les nostres amarres,
los navegants d’esta terra,
marinera i pagesa,
escarpada i fluvial.
Les muntanyes són les veles
que unflen los nostres somnis
irreductibles de llibertat.
Hay tantas preguntas sin respuesta
que tenemos que convertir en respuestas
las preguntas mismas.
Inferir de ellas verdades como templos,
templos de la ciencia,
en cuyas naves infinitas
ceremoniar el sacrificio de las hipótesis,
grandes ideas con patas de caballo,
con cabeza de caballo, con ojos de caballo.
Mejor eso que errar en la respuesta
y no digamos que cualquiera encuentre respuesta a su pregunta.
Los sacerdotes ofician ahora el rito en silencio,
enmedio de un atrio iluminado por el rayo solar del solsticio.
– Oye, ¿tu madre te concibió con placer?
– Pues no tengo ni idea.
 |
| Dark city. Alex Proyan, 1998 cinemaadhoc.info |
Nacen flores entre el estiércol
en los pastizales abiertos del valle.
Zumban enjambres de insectos
alrededor de las vacas que pacen indolentes.
Buscamos una sombra entre los ralos pinos
que motean la hierba del prado herido por el río.
Un tajo abierto a cuchillo en la tierra encharcada.
Sobre una roca que aflora del suelo,
nos sentamos y comemos nuestro almuerzo,
deprisa, antes de que se nos llene la boca de moscas.
Luego seguimos nuestro camino por el valle,
pisando las flores entre el estiércol
y sólo oímos el agua del río
sobre el chapoteo de nuestros pasos.
 |
| campinglabordadelpubill.com |
Vagarejen els mots entre les línies
i ensopeguen amb l’espiral de la llibreta.
El filferro estripa els adjectius
i els parracs dels verbs i els substantius,
ara flueixen sense lleganyes,
pàgina avall, les dèries i els anhels,
com les pedres d’un torrent de muntanya.
T’he vist, Ígur Neblí,
xuclant-te la cigala per un tub de goma,
amarrat als quatre semàfors d’un encreuament de l’eixample,
que estan a punt d’esquarterar-te.
T’embriagues amb el nèctar
psicotròpic del teu membre,
per anorrear el dolor de l’esguerro brutal,
verd, àmbre i vermell sobre l’asfalt negre i humit.
La Teresita fuma que fuma a la terrassa del Marcelino,
indiferent a la teva performance,
igual que el xino que li serveix el cafè.
Ara cau la teva sang incolora sobre nosaltres,
com una pluja fina, molt d’agraïr amb aquestes calors de finals d’estiu.
 |
| La Fura dels Baus. Suz o suz foto: artesescenicas.uclm.es |
S’insinua la lluna, o és el sol?
amagat darrera d’una congesta de núvols.
Un cercle disminuït al cel, o és a la terra?
difuminat contra uns nimbus de tempesta.
Tot es veu tèrbol, des de la garjola humida
de barrots rovellats intravenosos.
Les sinapsis col.lapsades pels miàsmes citostàtics,
xipolleig en la foscor de la cel.la.
Alguns moixons canturrejen desvariejos des de les antenes,
d’altres beuen aigua del riu.
Els esgarips dels gavians estripen els bromalls de complaença
i si cal, algun passerell inoportú.
L’astre traïdor esquinça el vel dels estrats
contra les parets cranials
i atauba una mica més el paisatge abismal i profilàctic
del jardí clos, a l’hora del pati.
 |
| elcorreo.com |
 |
| gastroteca.cat |
Ets embafosa casqueta,
farcida de cabell d’àngel tan melós,
que lo sucre cremat que endureix
la cresta del teu panoli,
sembla dolç fins que es mossega
i resulta empalagós.
Jo, com un pastisset de brossat,
sóc flonjo, humit i poc dolç,
embolicat d’un flaó sense ensucrar
i sóc estopenc a matar.
Però m’agrada el cóc
de massana de l’agre-dolç,
que no amaga la dolçor perfumada
del seu almívar àcid.
Quan se’n troba.
Hi havia una vegada un fardatxo gros i panxut que sempre tenia gana, que es mirava un pardalet que cantava dalt d’una rama.
– xeic, pardal, baixa d’aquí desseguida.
– puja tu, fardatxo, si tan xulo ets.
– no, que quan arribaré a la rama sortiràs volant.
– pos me quedaré a esperar-te aquí dalt, si ets prou valent per arribar-hi, paraula de pardal.
I així, lo fardatxo s’enfila veloç per la soca crostosa del vell garrofer i quan arriba a la rama, veu al pardal que se’l mira amb cara d’avorriment a l’altre extrem. Tasta l’aire amb la llengua i comença a avançar a poc a poc aferrant-se amb les urpes a la fusta resseca i morta.
De sobte, un cruixit, una piulada i el fardatxo cau fent giravolts a l’aire mentre el pardal vola i refila dalt del garrofer.
Estabornit per la tamborinada, lo fardatxo li retreu – ets un garramero, m’has dit que m’esperaries!
– sí, aquí dalt i encara t’espero fardatxo, però m’he cansat del joc i ara me’n vaig a un altra rama.
I fent punteria a l’ull del malparat fardatxo amb una cagada de pardal, desapareix d’una revolada.
 |
| br.freepics.com |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.