Vaig en bici per la T-301 acabada d’asfaltar.
Amb les meves cames de suro no trobo la cadència, pedalo quadrat però m’abstrec de qualsevol pensament perquè vull regir al menys, el manillar de la meva bicicleta aquest matí.

Segueixo traçant suaument aquesta línia fina entre el riu i el canal
gràcies a l’oxigen que aleno amb dificultat, preciós regal del bosc de ribera.

Pujant el Coll, les pulsacions es volen desbocar,
corones amunt i respiracions profundes, controlo el dolor en aquest Tourmalet particular,
per sort avui totes les sargantanes han vingut a animar-me.

Ni baixant vaig còmode, quatre pedalades potents per agafar velocitat
són quatre voltes de torniquet a tots els músculs del cos,
però aigua avall, em deixo lliscar per les revoltes i m’omplo de tot l’aire que puc abastar.

Les cases dels horts exposen caixes de préssecs a l’entrador del caminal
i em pregunto perquè no hi posen algú que llenci fruita sucosa i dolça als ciclistes defallits.

Volto al final del poble i me’n torno pel mateix camí.
La marinada avui és un mur infranquejable, m’acoplo a la màquina
i com un pistard fent l’americana amb les flors de baladre i el pericó,
vaig guanyant metres cap a la meta d’aquesta clàssica.