Quan arribaré a la vila,
pujaré dalt la talaia
per apaivagar-me l’ànsia.

Em perfumaré les grenyes
amb pàmpols d’una figuera,
quan l’afalagui el terral.

Dauraré les espardenyes
pels carrers plens de sauló,
amb l’amanyac del crepuscle.

M’enlairaré com el duc,
cap a la lluna rodona,
per furtar-li una besada.

Inventaré la nit més llarga de l’estiu,
a redós d’una pluja d’estels,
per veure’t un instant la cara.

Guarniré la frisança d’escoltar-te,
amb les bombetes de colors
de l’envelat de la plaça.

O acabaré fabricant somnis
amb el crepiteig de la palla,
a l’abrigall d’una màrfega.

I l’endemà marxaré del poble,
igual com vaig arribar,
sense saber si tu hi eres.