Sonata de final d’estiu

Frissall dels paperets de colors
d’un espantamosques incert,

sonata
suncoffeeandstyle.blogspot.com

que les engresca en lloc de foragitar-les.
Emoció continguda al pati de butaques.

El balancí de ferro es gronxa
com un metrònom
en tempo d’adagio de migdiada.
L’orquestra executa els primers compassos.

Xerric de xixarres,
allegro vivace sota l’ombra calenta dels pins,
increscendo fins que de sobte
s’atura en un picat i la calor afluixa.

Les fulles dels arbres
dansant el ballet
de la primera ponentada de setembre.
L’estiu que se’n va en un brisé volé.

L’aleteig d’una tòrtora
fa un aplaudiment que s’allunya,
en la platea buida,
de sostre blau infinit.


Haikus dels núvols

nube8Xafogor. I el cel,
són les onades grises
d’un mar al revés.

Les hores passen,
com els núvols desfent-se,
parlant vora el riu.
Cumulonimbus.
Veig com creix la congesta
dins dels teus ulls blaus.
cellaDel blanc al negre
i un llamp esguerra la nit.
Tu m’amanyagues.

 

 

El tro m’espanta.
Al teu braç, una gota
i sento un calfred.

La cella del Port
s’ha endut tota la màgia,
d’una ventada.

Pla de Boet

Nacen flores entre el estiércol
en los pastizales abiertos del valle.
Zumban enjambres de insectos
alrededor de las vacas que pacen indolentes.
Buscamos una sombra entre los ralos pinos
que motean la hierba del prado herido por el río.
Un tajo abierto a cuchillo en la tierra encharcada.
Sobre una roca que aflora del suelo,
nos sentamos y comemos nuestro almuerzo,
deprisa, antes de que se nos llene la boca de moscas.
Luego seguimos nuestro camino por el valle,
pisando las flores entre el estiércol
y sólo oímos el agua del río
sobre el chapoteo de nuestros pasos.

boet
campinglabordadelpubill.com

 

Garnatxa

S’han quedat les ferradures
dibuixades al sauló de llicorella.
Allà lluny, costers avall,
es veu la pols que aixeca la rècua de matxos.
Avancen a poc a poc,
amb les sàrries carregades,
ja coneixen el camí.
Encara floten entre els ceps esporgats,
els cants de les collidores, les seves rialles
i una olor forta d’humanitat i de garnatxa,
com una calitja persistent.
La vinya resta en silenci
i la terra adormida,
al final de la verema.

garnatxa
Foto: Mauro Ortiz

 

La meva ploma com un calendari del pagès

DSC_0753Us portaré les flors més matineres
al temps de primavera
i podreu seguir els meus passos
pels corriols de les muntanyes.

A l’estiu, tastareu els fruits més dolços,
omplireu els sentits
amb l’aroma de la figuera
i el xerric de les xixarres.

Veureu passar del verd al vermell
i al groc, les capçades de la fageda
i enfonsareu les botes en la tova catifa
de les fulles seques, quan arribi la tardor.

L’hivern us durà capvespres encesos
i llegireu els versos gelats
que arrossegarà una gregalada.
La meva ploma com un calendari del pagès.

Tinta sobre paper (a Frederic Mauri)

Arrepenjat a l’aixada
i amb un cigarret als llavis,
veu com entra l’aigua al solc,
lo pagès de l’horta ufana.
Peus descalços com raïls
dins de la terra esponjada.

Branda la dalla esmolada
lo llaurador de la plana.
S’ha acabat lo temps de sega
quan lo sol de l’hora baixa
daura les feixes de blat
al final de la jornada.

Carregat amb un cabàs,
ple de bledes i llicsons,
se’n torna cap al seu mas
un vell i savi pastor.
No li cal apretar el pas,
lo temps és lo seu bastó.

14094286511651409428651330

Un d’aquells humans

Heu vist mai aquells humans,
que a cops de caure de genolls
contra les pedres esmolades dels serrats,
porten les cames sagnants i clivellades,
com s’aixequen i reprenen a pas viu,
a cop calent, el seu camí pels barrancs i les obagues?

Què en sabeu dels que a força de perdre la traça,
s’han endinsat en la boira espessa, al fil d’un estimball,
a l’atzar d’una petjada maldestra,
i s’omplen d’aquell aire humit de les alçades,
com purificant-se?

En coneixeu algun dels que a base de buscar dreceres
cap a un coll en un crestall, vaguen per una màquia espessa,
la carn estripada dels arítjols i els sentits embriagats
de tanta bellesa indòmita?

Jo en sóc un, d’ aquells humans,
que m’endinso en la incertesa dels boscos i les tarteres,
per a que aquesta natura agrest em torni la imatge més nítida de mi mateix
i del meu lloc entre els límits tangibles d’aquest món,
tan material i finit, com infinitament poètic
i entre les seves criatures, salvatges i captivadores.

humans

 

Contraban de paraules

contraban
cadecorral.com

Dos forasters de cabells blancs i mirada profunda,
contemplen, des de la terrassa del bar del poble,
un corriol, una clariana, un turó,
assenyalant amb el dit algun detall del paisatge
que revela les seves formes
i es cobreix dels colors de la tardor
amb els primers raigs de Sol.

Sembla que no fan cas dels seus cafès,
absorts en una conversa de murmuris escarits.
Potser són contrabandistes de paraules
per aquells camins de muntanya tortuosos
o planegen una escaramussa
contra una rovellonera enemiga
des de la trinxera que encara comparteixen.

Són vells soldats anglesos, no en tinc cap dubte,
m’ho diu el seu gest adust i la noblesa del seu posat indolent.
Si fessin contraban de paraules,
els delataria el seu esguard furtiu
cap a la parròquia de l’establiment,
per descobrir algun altre proscrit de l’ofici
amb qui intercanviar l’estraperlo.