Frissall dels paperets de colors
d’un espantamosques incert,

suncoffeeandstyle.blogspot.com

que les engresca en lloc de foragitar-les.
Emoció continguda al pati de butaques.

El balancí de ferro es gronxa
com un metrònom
en tempo d’adagio de migdiada.
L’orquestra executa els primers compassos.

Xerric de xixarres,
allegro vivace sota l’ombra calenta dels pins,
increscendo fins que de sobte
s’atura en un picat i la calor afluixa.

Les fulles dels arbres
dansant el ballet
de la primera ponentada de setembre.
L’estiu que se’n va en un brisé volé.

L’aleteig d’una tòrtora
fa un aplaudiment que s’allunya,
en la platea buida,
de sostre blau infinit.

S’han quedat les ferradures
dibuixades al sauló de llicorella.
Allà lluny, costers avall,
es veu la pols que aixeca la rècua de matxos.
Avancen a poc a poc,
amb les sàrries carregades,
ja coneixen el camí.
Encara floten entre els ceps esporgats,
els cants de les collidores, les seves rialles
i una olor forta d’humanitat i de garnatxa,
com una calitja persistent.
La vinya resta en silenci
i la terra adormida,
al final de la verema.

Foto: Mauro Ortiz

Us portaré les flors més matineres
al temps de primavera
i podreu seguir els meus passos
pels corriols de les muntanyes.

A l’estiu, tastareu els fruits més dolços,
omplireu els sentits
amb l’aroma de la figuera
i el xerric de les xixarres.

Veureu passar del verd al vermell
i al groc, les capçades de la fageda
i enfonsareu les botes en la tova catifa
de les fulles seques, quan arribi la tardor.

L’hivern us durà capvespres encesos
i llegireu els versos gelats
que arrossegarà una gregalada.
La meva ploma com un calendari del pagès.

Arrepenjat a l’aixada
i amb un cigarret als llavis,
veu com entra l’aigua al solc,
lo pagès de l’horta ufana.
Peus descalços com raïls
dins de la terra esponjada.

Branda la dalla esmolada
lo llaurador de la plana.
S’ha acabat lo temps de sega
quan lo sol de l’hora baixa
daura les feixes de blat
al final de la jornada.

Carregat amb un cabàs,
ple de bledes i llicsons,
se’n torna cap al seu mas
un vell i savi pastor.
No li cal apretar el pas,
lo temps és lo seu bastó.

Heu vist mai aquells humans,
que a cops de caure de genolls
contra les pedres esmolades dels serrats,
porten les cames sagnants i clivellades,
com s’aixequen i reprenen a pas viu,
a cop calent, el seu camí pels barrancs i les obagues?

Què en sabeu dels que a força de perdre la traça,
s’han endinsat en la boira espessa, al fil d’un estimball,
a l’atzar d’una petjada maldestra,
i s’omplen d’aquell aire humit de les alçades,
com purificant-se?

En coneixeu algun dels que a base de buscar dreceres
cap a un coll en un crestall, vaguen per una màquia espessa,
la carn estripada dels arítjols i els sentits embriagats
de tanta bellesa indòmita?

Jo en sóc un, d’ aquells humans,
que m’endinso en la incertesa dels boscos i les tarteres,
per a que aquesta natura agrest em torni la imatge més nítida de mi mateix
i del meu lloc entre els límits tangibles d’aquest món,
tan material i finit, com infinitament poètic
i entre les seves criatures, salvatges i captivadores.