Bon nadal (com deia aquell)

Fa un dia a l’inrevés.
En lloc de sol, fa lluna.
L’ombra, ben plantada enmig de l’erial,
pren cos a base d’angúnies
i jo, unidimensional,
apaïsat sobre la molsa,
no estic gens preocupat.

Totes les bèsties jeuen panxa enlaire
com figuretes tombades d’una manotada
i el riu és de paper de plata. Quin panorama!
Ningú no menja el que li posen,
tothom furga al plat del costat.
Un tros de roc, una fusta, un mos de res
per fer gana abans de gitar-se a remugar.

El que ha de cagar, no caga,
la que ha d’alletar, no té llet,
i els pastors amb les ovelles,
fan exercicis espirituals darrera d’un pou de suro.
Ara comença a nevar.
Mecagondéu, espera’t
que encara no estan les muntanyes!

Per prudència esperarem als tres reis.
Tres? mal número. Estem encerclats.
I sí, ens han ben dat. Melcior, Gaspar i Baltasar,
han confós la nit i el dia amb les seves burundangues orientals.
Serà l’or, o l’encens, o bé la mirra,
allò que ens hauran posat al beure?

La mare que els va parir, no els tornaré a posar al pessebre!
Calla collons, amb lo que xalem, espatarrats damunt la molsa!
Les serradures ens acaricien els peus
i núvols de cotó fluix se’ns esfilagarxen entre les ungles mossegades.
Respirem els vapors de les pòlvores de talc
mirant de no relliscar per les voreres de Broadway.

Anuncis

Los ulls clucs

Vagarejo les motllures a penes intuïdes de la finestra repintada cent vegades i els plecs de la cortineta frunzida, los ulls clucs couen del fum que regolfa.

Una llenya de garrofer massa tendra, bàlsam per l’enuig, em perfuma el trànsit de l’avui arenós a un ahir basàltic.

Los hòmens parlen al menjador, la gravetat de les veus i dels rostres ocults per un núvol de tabac negre, gent compromesa.

Ràbia, por i determinació s’escolen dessota una llosa d’oprobi, frisa la pell encallida, el nostre moment és aprop.

Espetega la bromera quan toca el ferro roent de la cuina econòmica, lo manoll d’herbes del caldo l’espenteja pel broc escantellat de l’olla de terra.

Una pota de pollastre dibuixa la falç i el martell al baf del vidre amb una pastanaga bullida, jo arrecerat en una puntada de la manteleta de ma iaia.

Los ulls ben apretats, passejo les juntes de les manises damunt la pica com un laberint d’on no vull sortir i m’esquitxa l’aigua gelada que raja atriboladament de l’aixeta.

_20151211_110556

Ilercavons

Enfilada a la pedra, la Sosin voldria ser l’aigua llepant la riba, densa i inexorable. Riu arcà.
Les llúdrigues juguen als seus peus i es capbussen quan la veu de son germà ressona entre els pollancres.

El Tànek branda la falcata que li ha fet forjar son iaio. Altiu.
Reemplaçarà son pare mort en el combat contra els invasors romans.
Sa mare li ha dit que tornaran i ells tornaran a lluitar i tornaran a morir per una terra i per un riu, en un remolí de vida, de lluita i de mort sense fi.
Perquè són l’arrel intricada a la roca calcària.

Lo vent de dalt rebat les orenetes i fa volar els cabells castanys de la Sosin, asseguda a la pedra. Li amaga el rostre i les llàgrimes caient mansament al riu, saó profunda que fa mesar les branques mil·lenàries d’este poble.

llop

La cobdícia de l’escàner

Divaga la retina estupefacta entre les runes,
restes neuronals d’un bombardeig estereoscòpic,
alternant la truculència dels horrors esgarrifosos
amb contrades bucòliques de colors impossibles.

Rentat industrial dels cervells amansits,
macerats en ideologies clòniques
i centrifugats en les xarxes d’alienació social.
Projectes fets esquitxos d’immatèria abans de ser.

Ara ja no ens cal pensar, segur que al facebook
trobarem alguna ocurrència brillant
per empeltar-nos les neurones endropides.
Clicarem fins a l’infinit, m’agrada, m’agrada.

I en un rampell suprem d’autonomia intelectual,
escopirem al vent un comentari punyent,
com un pinyol de pansa del plumcake delirant
i ens quedarem tan amples, la consciència defecada en el femer virtual.

Quan l’avar objectiu d’un dispositiu mòbil
ha fet insignificant la cobdícia de l’escàner
i la targeta de memòria, irrellevant l’evocació,
s’ha condemnat a l’oblit la ment humana.

Hem d’omplir els carrers amb el nostre clam i la nostra poesia,
que qualsevol paisatge es més bell quan es trepitja
i encara més amb les amistats, que recordem-ho,
son aquelles persones amb qui ens agrada abraçar-nos.

facebook_like_logo_1

L’emprenedor

Ara navegues indolent i altiu, les aigües estígies,
mossegant l’òbol de Caront amb tanta cobdícia,
que te l’empassaràs per no pagar-li el barcatge.

T’enfonsaràs fins a l’Hades, on esperes fer bons negocis.
Només un detall se t’escapa, que els teus amics
et van posar una moneda falsa a la boca.

juanca

Vergonya

Filferro punxenc a sis metres d’alçada.
Gana, set i extenuació.
Talls a les mans i a la cara i els ossos trencats.
Patiment i dolor
Tota una vida fugint de la misèria.
Por i desesperació.
Forat sis, un ferro del dos vora el green.
Fàstic i vergonya.

vergonya
 blogs.elpais.com

 

Vanitats tapen vergonyes

Vanitats tapen vergonyes.

Vagareja la pantalla il•luminada, la mirada vàcua
i arrossega pels cabells la identitat impostada.

Triomfs disfressen frustracions.

Llisca sobre el vidre, el dit que no té qui el mana
resseguint un perfil, absent d’ànima humana.

Confessions amaguen mentides.

Repeteix fins la basarda estereotips sense sentit,
dictats pel creador del programa.

Versos camuflen silencis.

Pontifica consells i sentencia obvietats
des de l’estultícia absoluta.

Complaences oculten misèries.

Esgarrapa, l’ungla bruta de ressentiment
i es retreu cap als pantans de la covardia.

Amors clouen insatisfaccions.

Aviseu-me quan quedeu un dia
per desfilagarsar les xarxes socials
i riure de nosaltres tot bevent unes cerveses.

 
vanitats
foro-ptc.com

Aforismos sin ismos (pareados cabreados)

En tierra baldía
no crece la espiga.

Con agua bendita,
simiente podrida.

Las manos vacías,
son la muerte en vida.

La obediencia debida,
voluntat vencida.

La apresurada huida,
laberinto sin salida.

Levanta la vista
a la luz del día.

Rompe la mentira
de la ideología.

Encierra a la jauría
en su sucia guarida.

Pon la utopía
en tu punto de mira.

Tú eres el guía
de tu propia vía.

quarto
La fiumana (Il quarto stato), 1895-96. Giuseppe Pellizza da Volpedo

La pertinaz sequía

Moriremos en blanco y negro
sobre la tierra resquebrajada,
la boina calada hasta el cogote
y mirándonos las alpargatas.

Nuestras costillas marcadas
bajo un pellejo quemado,
los surcos en nuestros rostros
tan yermos como los campos.

Sin lágrimas en los ojos,
sin recuerdos ni esperanzas
y en las gargantas resecas
sólo el vino y la rabia.

Moriremos como vivimos,
con el miedo en las entrañas,
amarrados a la estaca
de esta miserable España.

sequia
Réquiem por un campesino español (1985)
Pel.lícula de Francesc Betriu sobre la novel.la de Ramón J. Sender

 

L’afonia del candidat

L’afonia del candidat en campanya electoral,
ben esventada als mitjans de manipulació pública,
és l’estigma de santedat del polític,
que l’encimbella als ulls glaucs dels teleespectadors.

S’hi deixa la pell i les amígdales,
és un paio compromès que s’esgargamella
a micro obert, amo i senyor del faristol,
inflama pavellons esportius defensant el seu programa.

Només que al cap de pocs dies de passades les eleccions,
amb el venciment dels crèdits bancaris,
l’afonia esdevé un xiuxiueig servil cap als banquers,
i les arengues es tornen cortesies amb la veïna de poltrona
o deferències amb la resta de consellers d’administració.

La ronquera s’ha tornat un garbuix de promeses incomplertes,
galtes de pa de ral, boca plena d’excuses i mentides,
i rogalloses amenaces cap al poble,
que són l’únic que s’acaba fent realitat.

candidat
fuenterrebollo.com