Nacional 340

IMG_20140805_173608
silsdelaselva.wordpress.com

Una cançó passa fugaç davant meu
i un mur d’aire en moviment
que m’atreu cap a la fosca.
M’entrebanco amb els tacons d’agulla,
la meva presó i trepitjo unes floretes
marcides sobre l’asfalt.

Resisteixo mal que puc,
l’embat inclement del Sol,
la pell tota recremada
i el maquillatge esquarterat,
asseguda una estona en la cadira de niló
sota l’ombrel·la foradada.

Els cabells carbonitzats
per les partícules
de milers de tubs d’escapament,
com l’herba seca del voral
i parlo amb les formigues
que s’enfilen per les tiges.

Un altre cotxe que s’atura
a l’entrador del caminal,
més suor acumulada sobre el meu cos exhaurit.
Una altra visita a la màrfega llardosa
entre les runes d’un mas
enmig d’un erm de pollissos d’oliveres.

Aviat s’acabarà l’aigua d’aquesta garrafa.
Vull empassar-me d’un sol glop
tot el monòxid de carboni
que respiro al cap d’un dia,
només així amortitzaria el meu deute sagnant.
Sóc puta de carretera.

Creix l’anhel

el-roto-vomito
Andrés Rábago “El Roto”. “El discurso”

Creix l’anhel,
com la bromera d’àcid clorhídric
sobre les nafres obertes.

L’encesor a la gola,
assedegada del treball
i ara assadollada de l’àcid sulfúric
del vostre hàlit putrefacte.

La pell descamada,
no d’una ancianitat confortable,
sinó pel prurit irritant
de la vostra carícia corrosiva.

Els ulls blanquejats,
no ho fa la salut,
més aviat l’hipoclorit de sodi
de la vostra mentida.

Els llavis cremats
del frec de tants sants i banderes,
ho són per la besada càustica
de la vostra traïció.

La memòria dissolta
de la veritable història d’un poble,
per la baferada tòxica
del vostre verí.

Creix un anhel,
per tornar-vos amb escreix
tanta ignomínia.

Tarda de circ

circ
blogs.21rs.es

Comença la funció.

La carpa del circ està ben atapeïda d’un públic entregat.
L’orquestrina del palc executa melodies i ritmes trepidants i familiars.
Repic de timbal, un cercle de llum il•lumina la cortina de vellut i lluentons i apareixen els acròbates fent saltirons fins al centre de la pista.
Gràcilment s’enfilen per les maromes després de saludar i deslliurar-se de les capes brillants, joves de cuixes tornejades i pits contundents.
Oooooh, quin esglai, un aplaudiment entusiasta quan cauen sobre la xarxa.

Els bancs es reparteixen els diners de tots els ciutadans amb la connivència dels polítics.

I l’orquestrina no s’atura. La troupe dels pallassos arrenca riallades a cops de merengue i sabatot. Què graciosos, culades a terra i ensopegades amb una ratlla de llapis.
Algun voluntari?

Els serveis públics aixecats amb l’esforç de tots, són privatitzats per a benefici d’uns pocs.

Les senyoretes passen entre el públic venent garapinyats i numerets per la rifa.
Si no en compres, no et tocarà.

Això és la democràcia, votar cada quatre anys i la resta muts i a la gàbia o et fotran garrotada.

Actuen els malabars.
Tres, quatre, cinc, sis masses volant per l’aire. S’intercanvien torxes enceses sense por al perill.
La gent embadalida aplaudeix fins que li fan mal les mans.

Els mitjans de comunicació manipulen tota la informació al servei dels poderosos.

Ara entren els equilibristes, pausadament i solemne.
Elegants amb els seus leotards i armilles daurades, construeixen castells a l’aire i la grada batega en un silenci respectuós fins esclatar en una gran ovació.

El polítics es corrompen amb una facilitat pasmosa, viuen en un núvol de privilegis per sobre de la societat.

Mitja part.
Tothom surt a comprar una bossa de crispetes i un refresc a preu de caviar iranià i xampany francès. Quan tornen al seu seient, la pista és una gran gàbia amb tarimes i cercles de ferro.
Quin canguelo!
El domador i la domadora comproven la solidesa del tancat i el neguit s’estén entre el respectable. S’obre el passadís de les feres, el cor en un puny quan entren les bèsties grosses i lentes, els ulls vidriosos i ocupen a cop de fuet les seves peanyes. Un gruny obedient esgarrifa la concurrència.
Quanta valentia!

Atiar d’instint atàvic del nacionalisme resulta un gran instrument de manipulació de masses.

Ah, el sorteig! el 39 podrà visitar gratuïtament el elefants encadenats entre el tuf de les seves bostes. Quina sort!

La funció ja s’ha acabat, la gran família del circ desfila per la pista al ritme de la música i saluda un públic entusiasmat que va passant, enduent-se les espurnes de colors i la musiqueta cap a casa.

Mantenir el poble en la inòpia, creant elits del coneixement, és un sistema molt eficaç de control social.

Que no s’aturi l’espectacle!

Vell poeta amb guitarra (a Ovidi Montllor)

L’espurna dels teus cants
va inflamar els nostres encenalls
d’amor i de lluita en una foguera abrasadora.

Va ser un foc fatu
perquè només es van consumir els anhels
i alguns entre nosaltres.

Encara veig el seu resplendor en el caliu
que m’escalfa les nits i les albades, vell poeta amb guitarra.
Tu segueixes cantant, més vell i més savi.

T’escolto com si fossis un filòsof grec,
mentre contemplo el munt de desperdicis per cremar,
que no para de créixer.

Em pregunto qui portarà la torxa.
Amb gust escamparé amb les mans
les brases que encenguin aquest incendi inevitable.

ovidi

Ocupem la vida

Com m’agradaria que s’esvaís aquesta calitja fastigosa
que duu tant de temps instal·lada sobre el meu poble,
que molts creuen que és l’únic cel que existeix.

Com vull que escampi la boira opressiva
que no deixa veure l’altra vorera
i que imposa la por de les tentines.

Com desitjo que desaparegui una calima enganxifosa
que amaga tots els colors de la vida
i la veritable condició dels rostres.

Com anhelo que una ventada de dalt
escombri aquest miasma dels carrers
i que el Sol il·lumini la intel·ligència en les rialles.

Necessitem que torni la llum a les pàgines dels llibres
i que el nostre poble avanci decidit
cap a l’ocupació de tots els espais que li pertanyen.

mani
Foto: César Lucas

 

Carrer estret

IMG_20140531_180820

Lo meu poble,
un carrer estret
de sentit únic.

Vianant encaixonat
entre edificis ruïnosos
i murs escrostonats.

Una llambregada de roig siena en la foscor,
captiva per un instant la mirada,
lo temps just per topar contra l’església.

Viacrucis

Érem xiquets de camal curt i tresors a les butxaques,
de berenar pa amb sucedani de xocolata i arrea.
Ta iaia te repentinava amb la mà ensalivada
i t’enviava a veure la processó
–Au fill meu, ja pots anar detràs d’un combregar i aspai de prendre mal i de fer-ne.
Vesengràciadedéu!

Éren temps de sissinyó i quemanevosté, temps en blanc i negre.
Blanc de poca farina i d’ossos calcinats sota un sol falangista,
negre de dol i de sotana.
Àngelamaria!

L’olor dels ciris barrejada amb el pixum dels carrers estrets del poble.
Déumonguard!

Mantellines negres remugant pels balcons i les voreres.
Avemariapuríssima!

Retruny de timbals i esgarips marcials de cornetes.
Alabatsigadéu!

Reflexos feridors de xarol dels tricornis.
Déumonaparte!

Estrèpit de llaunes i braf de cassalla, los armats i lo capità manaia.
Marededéussenyor!

Lluentes estàtues bambolejants sobre els passos. Rostres sobreactuats de mirada inquisitiva.
Te condemnaràs com una pota de burro!

Passen les vestes, les cares tapades i les cucurulles molt altes,
i em trobo encara al mateix carrer, en el bucle d’un viacrucis.
Setantavuitena estació de dolor, lo poble segueix caient sota el pes de la creu i a terra, rep el flagell dels lladres i dels poderosos.

viacrucis

Atardecer en Daraa


Atardece en Daraa pero hace horas que la oscuridad enseñorea sus calles desiertas.
La útima pasada de los helicópteros lanzando barriles con dinamita y metralla sobre el barrio Oeste, ha provocado varios incendios que han levantado una densa humareda negra. Una nube irrespirable de humo tóxico y polvo que la brisa de levante esparce por el resto de la ciudad.
Samir está escondido entre las ruinas de su casa sin techo. Su madre y su hermana se han refugiado en una iglesia cristiana, pero él se niega a abandonar la casa de su padre. Su deber y su herencia.
Tiene sed pero ahora no puede salir, se oyen los motores de los viejos tanques reorientando sus torretas. Un proyectil corta el espeso aire de la calle con un zumbido antes de explotar con un estruendo paralizante en algun edificio cercano.  El temblor le levanta del suelo y la onda expansiva le devuelve violentamente contra su rincón de ladrillos agrietados.
Tiene mucha sed pero no debe moverse, es el turno de la infantería. Las botas retumban contra el pavimento cada vez más cerca y voces metálicas pronuncian sonidos incomprensibles.
Tiene sed pero no puede moverse, un miedo atenazante le encadena a su rincón, acurrucado entre los cascotes, no tiembla, no existe, apenas sueña con un tiro en la cabeza, con la fuente de agua cristalina, con un tajo rápido en el cuello.
No se oye nada, quizás ese rayo de luz que penetra por el agujero de obús en el muro, representa una señal de esperanza de paz, de vida. Solo el silencio y la sed.
Las aspas de un helicóptero de combate cortan el aire frío de la mañana como una guadaña implacable, como los élitros de un insecto mostruoso portador de dolor y de muerte salido del infierno.
 

Samir tiene mucha sed y deja su rincón, en busca de una fuente de agua cristalina.

guerra
Foto: recortesdeorientemedio.com

____________________________________________________

Versió de 162 paraules per a http://palabraobligada.wordpress.com
Atardece en Daraa pero la oscuridad enseñorea sus calles desiertas.
Los helicópteros bombardean el barrio, una densa humareda cubre la ciudad.
Samir se esconde entre las ruinas, sus hermanas se refugian en una iglesia cristiana. Él no abandona su casa, su deber, su herencia.
Tiene sed pero no se mueve, chirrían las torretas de los tanques. Un proyectil corta el aire y explota muy cerca.  El temblor le levanta y la onda expansiva le escupe contra los cascotes.
Tiene sed pero está paralizado. Las botas retumban y oye voces metálicas incomprensibles.
Tiene sed pero el miedo le atenaza, acurrucado, sueña un tiro en la cabeza, una fuente de agua, un tajo en el cuello.
Silencio. Un rayo de luz atraviesa el muro por el agujero de obús, una esperanza de vida. Tiene sed.

Las aspas del helicóptero cortan el frío como una guadaña. Los élitros de un monstruo salido del infierno.

Samir tiene sed y sale a buscar un poco de agua.

Torre de Fullola

Digues-m’ho tu,fullola2

quants picapedrers bastiren la teva magnífica talaia,

quants exèrcits has vist marxar repicant tambors de guerra,

quants pobles buscant una terra promesa sense saber que ja l’havien trobada,

quants pirates internant-se terra endins, exposats al teu esguard,

quants soldats ataüllant l’horitzó, fent guàrdia tant aprop de les estrelles,

quants senyors han esculpit els seus blasons en els teus carreus,

quants pagesos han mesurat el dia amb les ombres de la teva agulla,

quants exiliats han arrossegat la seva derrota sota les teves llàgrimes,

quants bandits emboscats entre els matolls per assaltar els viatgers incauts,

quants pastors i els seus ramats aixoplugats entre les runes,

quants guerrillers has protegit d’una persecució implacable,

quants firaires desfilant davant teu, amb els carros carregats de quincalles cap a mercats pròspers,

quants emigrants han desgastat les espardenyes per n’este camí pedregós,

quants indòmits aventurers de terres llunyanes han vestit la pols d’aquesta via augusta,

digues-m’ho tu, ara que encara pots parlar-me des del teu orgull ferit per les esquerdes de l’oblit, abans de que la lleu carícia d’una fulla al teu mur et faci sucumbir, com no ho han fet cent mil passos retronant als teus peus.