Érem xiquets de camal curt i tresors a les butxaques,
de berenar pa amb sucedani de xocolata i arrea.
Ta iaia te repentinava amb la mà ensalivada
i t’enviava a veure la processó
–Au fill meu, ja pots anar detràs d’un combregar i aspai de prendre mal i de fer-ne.
Vesengràciadedéu!

Éren temps de sissinyó i quemanevosté, temps en blanc i negre.
Blanc de poca farina i d’ossos calcinats sota un sol falangista,
negre de dol i de sotana.
Àngelamaria!

L’olor dels ciris barrejada amb el pixum dels carrers estrets del poble.
Déumonguard!

Mantellines negres remugant pels balcons i les voreres.
Avemariapuríssima!

Retruny de timbals i esgarips marcials de cornetes.
Alabatsigadéu!

Reflexos feridors de xarol dels tricornis.
Déumonaparte!

Estrèpit de llaunes i braf de cassalla, los armats i lo capità manaia.
Marededéussenyor!

Lluentes estàtues bambolejants sobre els passos. Rostres sobreactuats de mirada inquisitiva.
Te condemnaràs com una pota de burro!

Passen les vestes, les cares tapades i les cucurulles molt altes,
i em trobo encara al mateix carrer, en el bucle d’un viacrucis.
Setantavuitena estació de dolor, lo poble segueix caient sota el pes de la creu i a terra, rep el flagell dels lladres i dels poderosos.