El pati es queda buit quan el sol cau rere les fulles.
La solitud perfuma l’aire i el silenci l’espessa.
M’he amagat al llindar de les ombres per espiar les orenetes que baixen a beure al safareig, sense aturar-se ni alentir la caiguda.
Els seus xarrups dicten l’infreqüència del temps en les ones de l’aigua.
Revoc a tròntil upocser,
inamarbat retenta.
Feneres grondes amantides,
jumísseres foven.
Dot proscant muquilen?
Vuntat cabuguen?
Niscat cabúguiguen rones,
fòviguen so níscles.
Abracamull gatenta
do rellofut imbresentrant.
Marut efop ga cuta,
tururut sirera.
Tots els verds i només un blau, el dia llisca pel cos del garrofer i se l’engoleix la fullaraca del terra.
La serp es belluga quan l’atrapa l’ombra i les mosques li xuclen les escates.
Estols de pardals ondulen les tijes de l’herba amb una brisa de giravolts erràtics.
Mareig de gandula gronxant-se curulla de galvana a l’horabaixa.
Les piulades es remolinen com un vòrtex arrasador en un sol refilet que cisella l’aire entre les fulles.
Un abellerol lluenteja a l’aguait dels borinots libant, abans de tancar-se les darreres flors, les tapes d’un llibre, les parpelles.
hi podeu trobar
tot un món en un haiku,
però petitíssim
Em passo les nits
recordant caloroses
vesprades d’estiu.
Com transitava
les carenes cremades
per un raig làser.
M’enfonsava
en alguns porus oberts,
com a les dunes.
Sense assadollar
la set, bevia en l’obac
d’aquells erms salats.
Borbollons de sang,
bombejaven les temples
sota l’embat del sol.
Nu sobre els llençols,
ara rauquen granotes,
la mifa plora.
De no passar-hi,
tots els corriols s’embosquen.
Petjes que foren.
S’enfila un cactus
per oferir a la lluna
flor perfumada.
I entre les punxes,
només l’ocell consentit
gosa libar-la.
Destil·len llàgrimes les aquàrides
per les galtes d’un cel inflat
de núvols i congestes,
adob per un univers infèrtil
en permanent implosió.
Destil·len llàgrimes lo pi,
la malva i la ginesta,
or que es fon entre el rocar,
pàtina de noblesa perduda
en un niu d’àliga abandonat.
Destil·len llàgrimes negres
los bous honrats
contra un pàram infecte,
horitzó de somiers rovellats
i fortor de podrimenta.
Destil·len llàgrimes de sol
les sàrsies xorrades a l’aire, l’aigua i la sal.
Los erms del fons marí
escampats per la coberta
en los ulls glaücs dels molls i les palaïes.
Destil·len llàgrimes morades
de la borrassa al cabàs
i del cabàs a la saca,
es projecta un bosc de pi blanc i de malesa
allà on s’estenien los horts i los bancals.
Destil·len llàgrimes eixutes
lo pensament, lo llibre i l’ateneu,
anihilats per una ideologia versàtil,
entabanats per la xerrameca vàcua
de la teua paraula contra la teua.
L’estiu ja és aquí però l’hivern no et deslliura.
Un gat blanc i menut no para de jugar
entre els testos que sobreixen primavera.
Com natros, que destil·lem llàgrimes de vi blanc,
assentats a n’este pedrís de l’olivera farga.
El tros de paper
on he escrit aquesta nit,
t’acaricia.
Viatje en el temps,
entorn la flor del cashmere
d’un domàs lluent.
La borra es posa
als racons més angostos
on no hi passa un dit.
Degota un nocturn,
al piano atrotinat,
esquitx de cava.
Un glavi de llum
estripa el paper pintat,
les roses sagnen.
Formigues negres,
grosses i atrafegades,
el meu darrer poema.
Perseguint un somni,
m’he perdut entre el boscatge,
les petjades flonges de fullaraca podrida.
El cop d’una branca a la cara,
em desperta als sons d’ocells invisibles,
d’aromes romàtics.
Seguint el seu rastre,
contra l’esgarrap de romiguera a les mans,
m’enlluerna una ullada de sol en la clariana.
Embriac de llum empalagosa,
ambrosia onírica que alimenta la peresa,
el roc rotund obstrueix un peu indolent.
Un suggeriment inconcret de dolor,
de desànim, de basques,
m’asseu en aquella pedra rodona.
Llisa i massiva, com un tot,
completa i única, com no res més
i el somni ve a trobar-me i em fa seu.
Pedretes mormolen, corren
i ensopeguen en el desfici del róssec,
revifa la frisança un afalac,
amb les pedres grosses.
Les descalcen i rodolen,
paraules anhelades,
fins que impacten amb els còduls,
en un murmuri posposat.
Tremola l’ombria del barranc
quan s’esmicolen contra els rocs.
Bràmul que assossega el delit
i commociona l’ànim.
M’ha sorprés la nit, perdut per un andurrial de somnis podrits, poemes de merda.
Un gos me va munyint los records a cops de pota. L’oblit de la molsa.
Sóc un home boig, per un bri de palla, per un pèl de xona,
per un gra de sorra, per un pas de pardal, una mà de blanc, volta que és vals.
No hi ha espai entre el teu no res i el meu tot. Abastem universos entre els dits,
ens precipitem en abismes dissenyats amb molta antel·lació.
Mentre els violins filen paisatges nevats, descordo un nus gordià
abans de que el trencanous es torni príncep, abans inclús, de tocar en terra.
Cap sorpresa, només molta amargor en la caiguda i una mica d’incertesa en l’aterratge.
Vam néixer per això? Quina pregunta més tonta i més inoportuna.
Veig xiquets plorant, dones pe’n terra. La ideologia versàtil, merda de poemes.
Aberració de la lent, en capses plenes de grumolls de porexpan.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.