La serp arraconada contra el talús,
mossega i fuig, mossega i mor,
enclava l’ullal tan endins com pot.

Dos forats de color de gos com fuig,
són els galons de la victòria
i la necrosi de la carn.

Tant d’ella com n’estava i un mal averany erràtic
l’ha transmutat en turbulència corpòria
de terra entre l’arítjol.

Llambregades furtives pels revolts del viarany,
la tartana destartalada tragina cap una altra dimensió,
els viatgers obsedits de reencarnacions angostes.

L’aire és més fi com més s’enfila per la cicatriu del cingle,
estremiment de les llaunes i transfiguració dels cossos curulls,
l’estigma de la mutació, entatxat a les freixures.

Ningú els hi tornarà l’import del bitllet, ni a cap se li acudiria demanar-lo,
urpes dels esbarzers els saluden arrapades a les parets de l’espadat,
el xòfer riu, rígid, la rialla descolorida dels ninots de cera.

Grall d’un corb majestuós, negre-blau iridescent, suspès dalt la cornisa de roca.
Xerric d’estremiment en el panteix del motor, sotrac preludi del silenci.
Estable una fracció de segon, a l’atra vessant, l’estimball i no baixen passatgers.

Tot ha començat ara,
quan un potser ha omplert el buit d’un no ho sé
i ha engegat el mecanisme del dubte.

Ara,
que la música es reparteix el temps amb el silenci,
iniciant la simfonia dels astres.

Tot comença
amb cada dent del pinyó acoblant-se a cada vall de la corona,
una roda en mou una altra en un engranatge sense fi

Tot ha començat ara,
quan la levitat dels cossos en gravitació,
els subjuga a la maquinària subtil de les polaritats.

Tot ha començat
en l’instant que ensopeguem rostre amb rostre,
al recer del vent primitiu que ens arrossega.

 

Ara s’ha posat a nevar,
els flocs que cauen al ritme d’una flauta rogallosa,
m’emblanquinen els cabells com les cendres d’un dol anticipat.
Cap foc em reconforta com aquest fred que em travessa les entranyes,
dempeus, estiro el coll per escrutar el núvol entre les agulles dels pins.
Cap somriure és més càlid que el rictus que m’atenalla el rostre, tot és gris.
Mentre torno pel corriol, els branquillons trenquen el silenci sota els meus peus
i des de la cabana m’arriba l’olor del foc apagant-se.
Ja sé que pararà de nevar quan entri per revifar-lo,
per això alenteixo el pas tot el que puc.

Et va deixar embadalida

la poesia tronada

que aquell poeta escrivia.

Que en lloc de mirar, esguardava

i més que estimar, aimava,

que de tant voler, es delia

i si moria d’amor, fenia.

Que no follava, follia

i quan acabava, finia.

Ara que tens el gust del metall a la boca,

escups les sagetes d’un rellotge a deshora,

que t’han ferit més enllà dels òrgans,

que et sagnen per dins,

però et floreixen per fora.

 

Ara que et talles les llémenes dels dits

amb les cordes rovellades d’una guitarra,

et brolla un crit esguerrat,

la cançó sense lletra ni música

que explica la teva història.

 

Ara que tens el cap a punt de rebentar

de tant cavalcar un metrònom que es desboca,

ablaeixes a dos mans un piano desafinat.

Ivori lívid, ressec com els ulls,

esquerdat com les remembrances.

 

Ara que t’ajeus sota les pells,

esperant la neu que et colgui,

desprens una melodia dèbil

al ritme d’algunes fulles caient al terra.

Burgada de tu s’escampa per l’herba.