Ara s’ha posat a nevar,
els flocs que cauen al ritme d’una flauta rogallosa,
m’emblanquinen els cabells com les cendres d’un dol anticipat.
Cap foc em reconforta com aquest fred que em travessa les entranyes,
dempeus, estiro el coll per escrutar el núvol entre les agulles dels pins.
Cap somriure és més càlid que el rictus que m’atenalla el rostre, tot és gris.
Mentre torno pel corriol, els branquillons trenquen el silenci sota els meus peus
i des de la cabana m’arriba l’olor del foc apagant-se.
Ja sé que pararà de nevar quan entri per revifar-lo,
per això alenteixo el pas tot el que puc.