Mentre esperava el 7, absort sota la marquesina,
he vist la gent que corria per la Diagonal i m’he posat a córrer amb ells.
Un trot lleuger de passes amplíssimes, l’aire a la cara i rialles de pura felicitat.
He pujat al bus i assegut rera la finestra
he vist la gent com corria, amunt i avall i he corregut amb ells.
La pluja als cabells regalimant freda pels braços,
alenades puríssimes d’aire ionitzat em travessen.
La propera parada baixo, sota el paraigua camino ràpid cap a casa,
em poso les bambes. I surto a córrer.
Ja no plou, la terra mullada, l’escorça dels arbres, les fulles verd fosc
i les meves passes amplíssimes, un somriure perpetu.
El 7 continua el seu bucle, passa follat sobre un toll d’aigua de xocolata i em dutxa de cap a peus. No puc parar de córrer i de riure.
 |
| Foto elperiodico.cat |
fato del temps 