La mar plana, daurada pel sol de l’albada,
és una safata d’aram que reflexa rínxols juganers.

Una barqueta albira les costes rocalloses,
palauets en carrers estrets i la salabror d’una pell blanca com l’escuma de les onades.

Retrona un brogit sincopat en la negror absoluta,
flashbacks d’un somriure enigmàtic són guspires elèctriques.

Fugaços records de cases emblanquinades i olor de geranis.
La nena asseguda al balcó amb les cametes penjant, veu passar un tren que no s’atura.

Foto de Pere Izquierdo Tugas