tribes.eresmas.net

Diari de Joan Murat
Dissabte 23 de juny de 1945

Avui hem arribat a Benifallet ma mare i jo. Ens ha dut el senyor Pere Bover, que és amic de mon pare, amb el Ford V8 carregat fins dalt. Ma mare ha portat de tot per passar l’estiu.
Abans de que l’enviessin desterrat a Astúries, fa dos mesos, mon pare ho va deixar tot arreglat per aquest viatge.

En lloc d’anar al Mas d’Aldovesta directament, ens hem allargat al poble per a dir-li a Roseta que ja haviem arribat. Quan he baixat del cotxe les cames em feien figa i estava a punt de treure-ho tot de marejat com estava del viatge, gairebé una hora i mitja dins d’aquella tartana amb el caliquenyo del senyor Pere i fent tombollons pel Coll de Som. El mareig se m’ha passat de cop quan l’he vist, encara més guapa de com la recordava i també més inaccessible. M’ha semblat que em mirava una mica distant.

Roseta em farà repàs. Vindrà tots els dies menys els dissabtes i diumenges. En bicicleta s’arriba de seguida perquè hi ha tres quilòmetres i mig plans per la voreta del riu, amb una pujada curta. Només penso en l’hora d’acompanyar-la al poble, tots els dies quan s’acabi el repàs. Aquest diari el porto perquè ella m’ho va suggerir l’any passat, si el vol llegir li deixaré, quina vergonya!

Encabat hem tornat cap Aldovesta. Els masovers ja ens esperaven; quina alegria de veure l’Eusebio i la Teresa altra vegada, quines abraçades! Com els estimo i em penso que ells a mi també. Ens han ajudat a descarregar tot el fato i després ens hem pres una llimonada fresqueta i un tall de coc de cireres sota el parral. El senyor Pere no s’ha volgut quedar a dinar. Ell i l’Eusebio ja es coneixien, també s’han abraçat fort i xarraven fluixet de les seves coses a l’ombra del caqui, que és més gran que la casa; les dos Tereses parlaven de coses de dones, mentre jo he començat un diàleg amb aquell bosc del riu, els moixons i els insectes que m’han donat la benvinguda, com a un vell amic. Ells són els meus únics amics aquí perquè casi no hi ha xiquets de la meva edat al poble i els que hi ha, treballen al camp.
Ara que ja és de nit, escric això amb la llum titil•lejant del llumaner.

Gitat al matalàs de palla, escolto els grills i de tant en tant l’udol del dúvol sobre la remor serena del riu.

Diumenge 24 de juny de 1945

Avui faig quinze anys. Com és diumenge no he fet repàs. Aquest matí he anat a buscar papaterres per a pescar i encabat he arreglat la bicicleta, sense ella no podria sortir d’aquest món perdut que és l’al•luvió d’Aldovesta. Després de dinar he anat al cafè i he convidat a tots els homes a una ronda amb els diners que em va donar mon pare per això. N’hi havia setze i els coneixia a tots per que ens fan les olives i les garrofes i ajuden a Eusebio sempre que cal. A dos no els coneixia, eren uns forasters tots mudats que parlaven en dons, devien voler anar a Cardó.

Ahir va obrir el Balneari, ho he vist a la Vanguardia que tenia Paco el del cafè damunt la barra, vet aquí els dos forasters. Al poble gairebé no es nota, perquè els clients, que són tots de Barcelona, hi van des de Rasquera, però demà li diré a ma mare per si vol que hi anem a passar un dia, que tot allò és molt bonic…

Dilluns, 25 de juny de 1945

Estic rebentat però content. Aquest matí a les nou ha vingut Roseta amb la seva bicicleta i el portamantes carregat de llibres. Entre els que ha dut ella i els que portava jo, la taula del carrer baix del rafal ha quedat plena. De les nou a les onze mates i català, un quart d’hora per esmorzar i fins la una, ciències i castellà. Així serà tots els dies menys els que fem llatí. També m’ha posat deures per demà i el divendres em farà examen de la setmana. Com vaig perdre dos cursos per culpa de la guerra vaig endarrerit a l’institut, però hi ha gent que està molt pitjor que jo.

Cap al migdia començava a apretar la calor, el sol travessava el canyís i la parra. Per sort un airet de baix orejava l’ombra de davant de casa; portava totes les olors del riu i m’estirava lluny dels llibres i dels quaderns. Rosa se’n ha adonat del meu neguit i com era el primer dia, hem acabat mitja hora abans…

Joan va deixar el quadern i va repenjar el cap al respatller de l’hamaca amb els ulls tancats. La remor del trànsit no ofegava el panteig que li causava la lectura d’aquelles fulles esgrogueïdes, amb el traç desconegut d’un llapis esvaït feia trenta anys. Evocar els propis records com si fossin viscuts per un altre, el colpejava frontalment i li feia trontollar el cos i l’ànima, mentre llençava la mirada a l’infinit del cel de Barcelona des de la terrassa del seu àtic a la Gran Via.

El dia abans, Joan Murat, advocat emergent de quaranta-set anys en la Barcelona post-franquista, havia tornat d’una estada de tres dies a Benifallet i a Tortosa, per tancar la venda de la finca d’Aldovesta, que pertanyia a la seva família des del seu besavi. En la visita que van fer amb els compradors, amb prou feines va reconèixer els paisatges de la seva infantesa. Les transformacions agrícoles havien alterat la fesomia dels camps i les filades de tarongers pautaven una terra d’al•luvió on abans regnava un bosc de ribera primitiu.
El mas era la única referència en la seva memòria i allà, en un racó de les golfes, un bagul querat guardava entre domassos vells aquest diari.

Dijous, 12 de juliol de 1945

…. Avui Rosa m’ha demanat que no l’acompanyi de tornada al poble perquè havia de fer un encàrrec a l’hort d’uns parents. Això m’ha estranyat i quan ja havia marxat i l’he vist per la costa de la carretera, he agafat la bici i l’he seguit. Quan baixava per la carretera, al camí de l’Aumidiella he vist dos homes que no coneixia, vestits amb botes i granota de color caqui, que portaven unes carrabines en bandolera i la bicicleta de Rosa repenjada en unes bardisses. He anat cap allà de seguida, preocupat per si li havia passat alguna cosa i quan aquells homes m’han vist he notat que es posaven molt nerviosos. Quan els he preguntat per Rosa ha semblat que es relaxaven una mica i un d’ells, somrient m’ha dit que no em preocupés, que Rosa estava bé i que havia parat a fer un encàrrec i ells només eren allà per vigilar que ningú no li prengués la bicicleta. Suposo que Rosa era molt aprop d’allà i que al sentir-me, ha vingut corrent seguida per un home jove i alt que portava un naranjero penjant en bandolera i em mirava amb mala cara. Rosa m’ha abraçat com si em volgués salvar d’algun perill i això m’ha fet pujar tots els colors a la cara, alhora que m’ha donat l’explicació de tota aquella reunió d’homes armats, que evidentment ni eren caçadors ni guàrdia civils. He degut fer una cara còmica perquè l’home que venia amb Rosa i que semblava qui manava més del grup, se li ha eixamplat el somriure i se m’ha presentant com a Miquel Durà, mentre aixecava el puny de la mà dreta i m’advertia que mantingués aquella trobada en secret si apreciava la meva vida, la de Rosa i les nostres famílies. Tampoc no li hagués calgut fer aquesta advertència, jo ja se guardar un secret però li he jurat que no ho diria a ningú, ni a ma mare i que podien comptar amb mi per qualsevol cosa. Això els ha fet riure a tots quatre menys a Rosa que s’ha quedat esmelegant-se i plorosa mentre jo emprenia camí de tornada cap a casa….

Una esgarrifança li va recórrer l’espinada en recordar aquests fets, el primer contacte amb el maquis i la seva fidelitat gairebé genètica a la causa republicana, el fet que aquells guerrillers reconeguessin en ell, un marrec de casa bona, un camarada, algú amb qui podien confiar, ara li causava vertigen, quan pensava que aquelles mateixes pàgines eren la traició latent del jurament de silenci que havia fet i una sentència de mort contra tots, si haguessin caigut en mans equivocades.

Dimarts, 24 de juliol de 1945

…Des de fa una setmana que a migdia la patrulla de la Guàrdia Civil es presenta a l’hort. Primer em pensava que venien a fer una ronda de vigilància, però ara ja se que el tinent de l’escamot ve per parlar i festejar la Roseta. De passada es fan servir menjar i beure per a tots, com si això fos una fonda i com si no sabessin que a casa nostra no som de la seva corda. Més els valdria anar a fer la gorra a l’hort del Tomàs, que allà sí que són de Franco i dinarien en companyia del retó, que s’hi passa mitja vida i els hi faria unes bones benediccions de taula. Rosa ja n’està farta però s’aguanta i li segueix la beta i jo se perquè….

Quan ja era fosc i m’estava fent una fona amb un colze d’olivera a la llum del parral, he sentit un soroll entre les mates del rocar. M’hi he atansat amb molta cura i he vist el Miquel Durà amb dos més que estaven a la porta de la cuina parlant amb la Teresa i portaven uns cistells plens de fato. La Teresa els hi explicava les visites de la Guàrdia i el Miquel li responia que ja ho sabia, que ho havia vist tot des del costeret de dalt on s’hi havien passat tot el dia i que si no s’havien carregat aquells guàrdies era per no portar-li problemes a ella.

paredesz.blogspot.com.es

Quan una mà pesant com un sac m’ha caigut sobre l’espatlla, m’he quedat atordit de l’espant. Un dels homes de la partida que estava de vigilància m’ha descobert o no m’ha deixat de veure tota l’estona i ha decidit que era el moment d’acabar amb el joc. M’ha aixecat i m’ha dut a la llum, davant del Miquel i la Teresa. El Miquel no semblava gaire content de veure’m i l’esglai la cara de la Teresa , pagava. Però tot i així m’ha encaixat la mà abans de marxar amb el seus camarades en direcció al riu. Després he sentit el xipolleig d’uns rems vogant a l’aigua i em penso que han passat amb una barca a l’altra banda.

Dimecres, 25 de juliol de 1945

Aquest matí li he volgut explicar a Rosa els fets d’ahir però no n’ha volgut saber res i tampoc no li he volgut preguntar perquè.

Quan anava a pescar he trobat una de les muletes de Xalamera amagada entre els albers i tapada amb branques, devia ser la barca que havien fet servir els maquis ahir perquè encara tenia aigua per dins i el solc que havia deixat la quilla marcada al fang encara estava ben tova….

Dijous, 26 de juliol de 1945

Avui Rosa m’ha deixat que l’acompanyés al poble, potser per lliurar-se de la insistència del tinent Garrido que avui estava especialment desagradable. Quan he intentat parlar amb ella del Miquel, s’ha posat a plorar. Hem hagut de deixar les bicicletes i asseguts a l’ombra d’un garrofer m’ha explicat que el Miquel se’n anirà, si no ho ha fet ja, cap a França, on va combatre contra els alemanys a la guerra i d’on va vindre fa uns mesos per organitzar la guerrilla en aquesta zona, però com gairebé no tenen homes ni recursos i cada cop estan més encerclats, ell se’n torna i els altres es dispersaran per Espanya.

Després de deixar-la a casa seva, he entrat al cafè a prendre’m una gasosa i me n’he assabentat que ahir a la nit, una explosió va arrasar el transformador elèctric de Pinell de Brai. No he pogut evitar sentir un gran alleujament, de pensar que els maquis ja estaven a resguard per les muntanyes de Cardó perquè la muleta havia fet el viatge d’anada i de tornada la mateixa nit.

Quan he arribat a casa els Guàrdies ja no hi eren, devien buscar els autors d’aquell sabotatge i per un moment he desitjat que se’ls trobessin.

El brogit de la ciutat al capvespre era omnipresent fins i tot al pis 12 de l’edifici de Gran Via. Joan va tancar el diari i el va deixar sobre la taula on el ducados que s’havia encès, semblava que en una altra vida, era un cuc de cendra damunt del cendrer de Boccaccio.

Ara recordava fragments de la conversa amb Ramon, el fill de l’Eusebio i la Teresa, que l’havia acompanyat en la visita a la finca. Retalls que ara adquirien tot el sentit i que una setmana abans ni tan sols havien merescut la seva atenció, xafarderies de poble, noms que ara esdevenien rostres, rostres que eren persones amb les quals ara reconstruïa el fil d’una teranyina de sentiments que havia quedat per molts anys empolsegada en un bagul oblidat en un racó de la fi del món.

Recordava que el Ramon li havia explicat que la Rosa va marxar aquell estiu cap a Barcelona, per treballar i estudiar magisteri i segurament, va pensar ell, fugint de l’assetjament del tinent Garrido. També li va dir, sotjant-lo inquisitivament sense que Joan sàpigues ben bé perquè, que un any a principis dels 50, la Rosa, que baixava tots els anys amb la seva mare a festes del poble, va coincidir amb un oficial de l’exèrcit francès que hi havia anat amb un cotxe oficial de la seva ambaixada i que després de conèixer-se i fer-se inseparables durant dos dies, havien marxat plegats, deixant una sensació de derrota permanent en el tinent Garrido i un estol d’escàndol i murmuracions entre la major part dels vilatans.

Joan Murat va esclafir a riure fins que les llàgrimes d’alegria es van barrejar amb el plor de la nostàlgia que el reconciliava amb els seus fantasmes de l’adolescència.