Contraban de paraules

contraban
cadecorral.com

Dos forasters de cabells blancs i mirada profunda,
contemplen, des de la terrassa del bar del poble,
un corriol, una clariana, un turó,
assenyalant amb el dit algun detall del paisatge
que revela les seves formes
i es cobreix dels colors de la tardor
amb els primers raigs de Sol.

Sembla que no fan cas dels seus cafès,
absorts en una conversa de murmuris escarits.
Potser són contrabandistes de paraules
per aquells camins de muntanya tortuosos
o planegen una escaramussa
contra una rovellonera enemiga
des de la trinxera que encara comparteixen.

Són vells soldats anglesos, no en tinc cap dubte,
m’ho diu el seu gest adust i la noblesa del seu posat indolent.
Si fessin contraban de paraules,
els delataria el seu esguard furtiu
cap a la parròquia de l’establiment,
per descobrir algun altre proscrit de l’ofici
amb qui intercanviar l’estraperlo.

Anuncis

Pleniluni d’agost

pleniluni

Pleniluni d’agost
en el paisatge del record.
Fa bon estar per passejar miratges
sobre els bassals
del carrer de l’hort.

Nit perfecta per caçar al vol
les ombres fugisseres dels noms,
de branca en branca,
pel laberint enfangat
d’un bancal de tarongers.

És la millor hora
per collir a mans plenes
el perfum de la terra mullada
i dels gessamins entortolligats
als nostres cossos.

Podrem visitar somnis
que ja creiem oblidats,
si no para de ploure
damunt del parral
atapeït de carrolls.

I capturarem paraules,
les que més ens agradin,
amb una xarxa de bombolles de xampany,
estesa entre les copes
de cristall esbroquellades.

Visions de la vora del riu

IMG_20140811_130229

Contemples el riu cabalós,
com aprop del seu desguàs
es repensa i vol tornar
cap a les fonts on va néixer.

Però és la mar lo que veus,
empesa pel tràngol de llevant
que t’esvalota els cabells
com arrissa les onades
i fa fimbrejar les canyes.

El riu gairebé no és riu,
és aiguabarreig procelós
en l’ampla llera
on s’oculten profundes,
les aigües dolces.

Ni l’illa que albires
és més permanent
que un lliri de les dunes.
Només tu romans
i en la teva memòria, gravada
aquesta imatge efímera
d’olors, de vent i de reflexos.

Lo Pouet de l’Amorós

pouet

De tanta xafogor
se’m fonen les idees.
Canícula d’agost,
anhelo una tronada,
un xàfec vivificant,
només són idees.
A cop de ronyó,
deshidratat,
pedalo pujant
pel camí pedregós
i m’agafa el deler
d’un grapat de figues,
dolces i una mica sucoses,
les veig,
madures i fresques,
són figues platòniques,
les millors.
Al Pouet de l’Amorós
no em puc encantar,
fa massa aire
i vaig tot suat.
Cara cap avall,
un mur d’escalfor,
trobo una figuera,
esquifida i escadussera,
temporalitat imperfecta
i fugissera.
En menjo dos figues,
massa veroses,
massa seques,
petites i lleteroses,
encara em faran boqueres.
Les fiques de Plató
són més bones,
al menys fins d’aquí
vuit o deu dies.

23 mil·límetres

23 mil•límetres de goma,
em connecten amb la terra,
entre els camps, la cuneta
i una ratlla blanca
de frontera incerta
al voral de la carretera.

El borrissol de les herbes,
pell vellutada
de borraines passatgeres.

Les despulles del pneumàtic rebentat d’un camió,
filferros acerats amb trossos de cautxú,
com esquinçalls de carn putrefacta
sobre els óssos a mig assecar
de les restes d’un bombardeig.

Vidres trencats, brillants, robins i maragdes
disseminats per una cavalcada de reis mags
que ningú no ha vist passar.

La carcassa d’un gos, queixals blanquíssims,
escapat de l’amor humà a la recerca d’un amor més animal,
garbuix de cucs i estol de mosques,
com un vel blau al vent, de tant atapeïdes.

Bafarada de fems tendres dels camps empixumats,
ara que criem millor els porcs que els nostres fills
i ens mengem la seva merda.

L’arruixada sobtada del pesticida d’una motobomba
amagada entre els tarongers
o la fumigació completa d’un helicòpter vora l’arrossar.

Putes, cadires buides esfondrades
als entradors dels caminals
de les finques dessolades.

Entro en l’aspiració d’un camió de sis eixos,
aferrat a les manetes dels frens,
que em xucla i que m’alena tot el seu monòxid de carboni
i de partícules de combustió,
en una besada llarga i indefugible.

Veig uns pantalons estripats i una sabata desparellada,
restes de naufragis en terra ferma,
Robinsons que mai foren rescatats de la seva illa deserta.

Les desferres d’algun accident de cotxe, para-xocs, fars,
però cap de bicicleta, tan efímer és el nostre pas,
que no deixem cap rastre,
ni de la sang dels nostres morts i ferits,
que per això pinten l’asfalt ben negre.

Ineludibles ulls de gat enclavats a terra,
que em miren des de l’esquerra,
cada cop més grossos i inquisitius,
però no se que em pregunten.

Vaig a inflar les rodes,
8 quilos per centímetre quadrat.
Sóc ciclista de carretera.

23
abc.es

Nacional 340

IMG_20140805_173608
silsdelaselva.wordpress.com

Una cançó passa fugaç davant meu
i un mur d’aire en moviment
que m’atreu cap a la fosca.
M’entrebanco amb els tacons d’agulla,
la meva presó i trepitjo unes floretes
marcides sobre l’asfalt.

Resisteixo mal que puc,
l’embat inclement del Sol,
la pell tota recremada
i el maquillatge esquarterat,
asseguda una estona en la cadira de niló
sota l’ombrel·la foradada.

Els cabells carbonitzats
per les partícules
de milers de tubs d’escapament,
com l’herba seca del voral
i parlo amb les formigues
que s’enfilen per les tiges.

Un altre cotxe que s’atura
a l’entrador del caminal,
més suor acumulada sobre el meu cos exhaurit.
Una altra visita a la màrfega llardosa
entre les runes d’un mas
enmig d’un erm de pollissos d’oliveres.

Aviat s’acabarà l’aigua d’aquesta garrafa.
Vull empassar-me d’un sol glop
tot el monòxid de carboni
que respiro al cap d’un dia,
només així amortitzaria el meu deute sagnant.
Sóc puta de carretera.

Creix l’anhel

el-roto-vomito
Andrés Rábago “El Roto”. “El discurso”

Creix l’anhel,
com la bromera d’àcid clorhídric
sobre les nafres obertes.

L’encesor a la gola,
assedegada del treball
i ara assadollada de l’àcid sulfúric
del vostre hàlit putrefacte.

La pell descamada,
no d’una ancianitat confortable,
sinó pel prurit irritant
de la vostra carícia corrosiva.

Els ulls blanquejats,
no ho fa la salut,
més aviat l’hipoclorit de sodi
de la vostra mentida.

Els llavis cremats
del frec de tants sants i banderes,
ho són per la besada càustica
de la vostra traïció.

La memòria dissolta
de la veritable història d’un poble,
per la baferada tòxica
del vostre verí.

Creix un anhel,
per tornar-vos amb escreix
tanta ignomínia.